Biblioteca Joan Triadú
El passat 19 de juny va morir
l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor. Nascut a Roda de Ter l’any
1933, tenia doncs 78 anys.
El passat 19 de juny va morir
l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor. Nascut a Roda de Ter l’any
1933, tenia doncs 78 anys.
Des de ben petit es va interessar per la
literatura tot formant part de la Penya Verdaguer, un grup literari que es
reunia setmanalment i del que també formava part Miquel Martí i Pol, amb qui
establí una gran amistat que perdurà al llarg dels anys.
Va estudiar magisteri i va exercir a
Roda de Ter com a mestre del poble. L’any 1958 va traslladar-se a Barcelona on
va ser un dels fundadors de l’escola Patmos, que es caracteritzava pels seus
mètodes renovadors en l’ensenyament i que va dirigir fins el 1975. Durant
aquests anys i paral·lelament a l’activitat a l’escola estudià Dret, Filosofia
i lletres i Periodisme.
A finals dels anys 60 va començar la
seva producció literària, quan juntament amb altres escriptors com Josep
Vallverdú o Joaquim Carbó van voler posar fi al buit d’obres per a joves i
infants en llengua catalana. D’aquesta època és L’ocell
de foc (1969) una novel·la juvenil d’aventures que va esdevenir
un clàssic amb més de 30 edicions.
L’any 1975 va deixar de direcció de
l’escola Patmos per dirigir l’editorial Ultramar, filial de Salvat. És en
aquesta època que se’n anà a Paris on dirigí una revista enciclopèdica de
cinema en francès. Passats dos anys tornà a Barcelona on va reprendre la seva
carrera literària, bàsicament escrivint per a joves i infants, tanmateix l’any
1979 va publicar la seva primera novel·la per adults, Sic transit Glòria Swanson, un recull de narracions
breus que va guanyar el premi Crítica Serra d’or de narrativa. Tot
i això no va ser fins el 1988 que va escriure la seva primera novel·la per
adults, Retrat d’un assassí d’ocells, on ja es denotaven
algunes característiques del seu estil com l’ús d’un llenguatge molt ric i el
domini de la tècnica narrativa i que van ser una constant en la seva obra.
Tenia la convicció que la primera finalitat d’una novel·la era l’ús del
llenguatge i la segona, emocionar i això, evidentment, ho traslladava a les
seves obres.
A més a més, va escriure guions de ràdio
i televisió i col·laborava en diverses tertúlies radiofòniques, en revistes de
pedagogia, i al Diari de Barcelona, l’Avui i El Pais.
En l’època dels anys 90 la seva obra es
va traduir a diversos idiomes (castellà, francès, italià i portuguès) i començà
a rebre guardons (Creu de Sant Jordi l’any
1992, Premi Critica Serra d’Or de literatura juvenil el
1995, Premio nacional del Ministerio de cultura de literatura infantil y
juvenil el 1997 i el Premi Sant Jordi de novel·la el
1999 per El llibre de les mosques). Tots aquests reconeixements
ja indicaven que podia esdevenir un dels grans autors de la literatura
catalana.
Durant aquests anys també es van
publicar dos reculls d’articles de les seves intervencions radiofòniques als
programes on estava col·laborant fent “articles d’opinió” radiofònics i on
també feia una gran tasca de divulgació de la lectura.
L’any 2003 va sortir publicada la
novel·la El pa negre, un gran èxit editorial que va copsar
diversos premis literaris i ràpidament es va convertir en un clàssic
modern de la literatura catalana. Aquest ressò es va multiplicar
exponencialment quan el 2010 va estrenar-se la versió cinematogràfica dirigida
per Agustí Villaronga amb un gran èxit de públic, que traspassà fronteres quan
va ser seleccionada per representar l’Estat Espanyol als Premis de l’Acadèmia
de Cinema nord-americana, es a dir, els Òscars de Hollywood, amb la consegüent
campanya de promoció. Tot i no ser guardonada va ser la primera pel·lícula en
català en aconseguir ser seleccionada com a representant espanyola a aquests
premis.
Mentrestant Emili Teixidor va continuar
escrivint i d’aquesta època són les novel·les Laura Sants (2006)
i Els convidats (2010), ambdues ambientades en
entorns rurals.
L’any 2011 va rebre el Premi Jaume Fuster que atorga l’Associació
d’Escriptors en Llengua Catalana per la seva trajectòria literària. I el febrer
de 2012 el van investir Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, la
primera vegada que es feia en aquesta Universitat.
Tot i patir una llarga malaltia, va
morir de manera sobtada el passat mes de juny. Actiu fins a l’últim moment,
estava treballant en una nova novel·la que, segons la seva editora, estava molt
avançada.
Des de ben petit es va interessar per la
literatura tot formant part de la Penya Verdaguer, un grup literari que es
reunia setmanalment i del que també formava part Miquel Martí i Pol, amb qui
establí una gran amistat que perdurà al llarg dels anys.
Va estudiar magisteri i va exercir a
Roda de Ter com a mestre del poble. L’any 1958 va traslladar-se a Barcelona on
va ser un dels fundadors de l’escola Patmos, que es caracteritzava pels seus
mètodes renovadors en l’ensenyament i que va dirigir fins el 1975. Durant
aquests anys i paral·lelament a l’activitat a l’escola estudià Dret, Filosofia
i lletres i Periodisme.
A finals dels anys 60 va començar la
seva producció literària, quan juntament amb altres escriptors com Josep
Vallverdú o Joaquim Carbó van voler posar fi al buit d’obres per a joves i
infants en llengua catalana. D’aquesta època és L’ocell
de foc (1969) una novel·la juvenil d’aventures que va esdevenir
un clàssic amb més de 30 edicions.
L’any 1975 va deixar de direcció de
l’escola Patmos per dirigir l’editorial Ultramar, filial de Salvat. És en
aquesta època que se’n anà a Paris on dirigí una revista enciclopèdica de
cinema en francès. Passats dos anys tornà a Barcelona on va reprendre la seva
carrera literària, bàsicament escrivint per a joves i infants, tanmateix l’any
1979 va publicar la seva primera novel·la per adults, Sic transit Glòria Swanson, un recull de narracions
breus que va guanyar el premi Crítica Serra d’or de narrativa. Tot
i això no va ser fins el 1988 que va escriure la seva primera novel·la per
adults, Retrat d’un assassí d’ocells, on ja es denotaven
algunes característiques del seu estil com l’ús d’un llenguatge molt ric i el
domini de la tècnica narrativa i que van ser una constant en la seva obra.
Tenia la convicció que la primera finalitat d’una novel·la era l’ús del
llenguatge i la segona, emocionar i això, evidentment, ho traslladava a les
seves obres.
A més a més, va escriure guions de ràdio
i televisió i col·laborava en diverses tertúlies radiofòniques, en revistes de
pedagogia, i al Diari de Barcelona, l’Avui i El Pais.
En l’època dels anys 90 la seva obra es
va traduir a diversos idiomes (castellà, francès, italià i portuguès) i començà
a rebre guardons (Creu de Sant Jordi l’any
1992, Premi Critica Serra d’Or de literatura juvenil el
1995, Premio nacional del Ministerio de cultura de literatura infantil y
juvenil el 1997 i el Premi Sant Jordi de novel·la el
1999 per El llibre de les mosques). Tots aquests reconeixements
ja indicaven que podia esdevenir un dels grans autors de la literatura
catalana.
Durant aquests anys també es van
publicar dos reculls d’articles de les seves intervencions radiofòniques als
programes on estava col·laborant fent “articles d’opinió” radiofònics i on
també feia una gran tasca de divulgació de la lectura.
L’any 2003 va sortir publicada la
novel·la El pa negre, un gran èxit editorial que va copsar
diversos premis literaris i ràpidament es va convertir en un clàssic
modern de la literatura catalana. Aquest ressò es va multiplicar
exponencialment quan el 2010 va estrenar-se la versió cinematogràfica dirigida
per Agustí Villaronga amb un gran èxit de públic, que traspassà fronteres quan
va ser seleccionada per representar l’Estat Espanyol als Premis de l’Acadèmia
de Cinema nord-americana, es a dir, els Òscars de Hollywood, amb la consegüent
campanya de promoció. Tot i no ser guardonada va ser la primera pel·lícula en
català en aconseguir ser seleccionada com a representant espanyola a aquests
premis.
Mentrestant Emili Teixidor va continuar
escrivint i d’aquesta època són les novel·les Laura Sants (2006)
i Els convidats (2010), ambdues ambientades en
entorns rurals.
L’any 2011 va rebre el Premi Jaume Fuster que atorga l’Associació
d’Escriptors en Llengua Catalana per la seva trajectòria literària. I el febrer
de 2012 el van investir Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, la
primera vegada que es feia en aquesta Universitat.
Tot i patir una llarga malaltia, va
morir de manera sobtada el passat mes de juny. Actiu fins a l’últim moment,
estava treballant en una nova novel·la que, segons la seva editora, estava molt
avançada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada