dilluns, 15 de maig de 2017

Emili Teixidor. La lectura i la vida

Biblioteca Joan Triadú


El passat 19 de juny va morir l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor. Nascut a Roda de Ter l’any 1933, tenia doncs 78 anys.

El passat 19 de juny va morir l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor. Nascut a Roda de Ter l’any 1933, tenia doncs 78 anys.

Des de ben petit es va interessar per la literatura tot formant part de la Penya Verdaguer, un grup literari que es reunia setmanalment i del que també formava part Miquel Martí i Pol, amb qui establí una gran amistat que perdurà al llarg dels anys.
Va estudiar magisteri i va exercir a Roda de Ter com a mestre del poble. L’any 1958 va traslladar-se a Barcelona on va ser un dels fundadors de l’escola Patmos, que es caracteritzava pels seus mètodes renovadors en l’ensenyament i que va dirigir fins el 1975. Durant aquests anys i paral·lelament a l’activitat a l’escola estudià Dret, Filosofia i lletres i Periodisme.
A finals dels anys 60 va començar la seva producció literària, quan juntament amb altres escriptors com Josep Vallverdú o Joaquim Carbó van voler posar fi al buit d’obres per a joves i infants en llengua catalana. D’aquesta època és L’ocell de foc (1969) una novel·la juvenil d’aventures que va esdevenir un clàssic amb més de 30 edicions.
L’any 1975 va deixar de direcció de l’escola Patmos per dirigir l’editorial Ultramar, filial de Salvat. És en aquesta època que se’n anà a Paris on dirigí una revista enciclopèdica de cinema en francès. Passats dos anys tornà a Barcelona on va reprendre la seva carrera literària, bàsicament escrivint per a joves i infants, tanmateix l’any 1979 va publicar la seva primera novel·la per adults, Sic transit Glòria Swanson, un recull de narracions breus que va guanyar el premi Crítica Serra d’or de narrativa. Tot i això no va ser fins el 1988 que va escriure la seva primera novel·la per adults, Retrat d’un assassí d’ocells, on ja es denotaven algunes característiques del seu estil com l’ús d’un llenguatge molt ric i el domini de la tècnica narrativa i que van ser una constant en la seva obra. Tenia la convicció que la primera finalitat d’una novel·la era l’ús del llenguatge i la segona, emocionar i això, evidentment, ho traslladava a les seves obres.
A més a més, va escriure guions de ràdio i televisió i col·laborava en diverses tertúlies radiofòniques, en revistes de pedagogia, i al Diari de Barcelona, l’Avui i El Pais.
En l’època dels anys 90 la seva obra es va traduir a diversos idiomes (castellà, francès, italià i portuguès) i començà a rebre guardons (Creu de Sant Jordi l’any 1992, Premi Critica Serra d’Or de literatura juvenil el 1995, Premio nacional del Ministerio de cultura de literatura infantil y juvenil el 1997 i el Premi Sant Jordi de novel·la el 1999 per El llibre de les mosques). Tots aquests reconeixements ja indicaven que podia esdevenir un dels grans autors de la literatura catalana.
Durant aquests anys també es van publicar dos reculls d’articles de les seves intervencions radiofòniques als programes on estava col·laborant fent “articles d’opinió” radiofònics i on també feia una gran tasca de divulgació de la lectura.

L’any 2003 va sortir publicada la novel·la El pa negre, un gran èxit editorial que va copsar diversos premis literaris i ràpidament es va convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. Aquest ressò es va multiplicar exponencialment quan el 2010 va estrenar-se la versió cinematogràfica dirigida per Agustí Villaronga amb un gran èxit de públic, que traspassà fronteres quan va ser seleccionada per representar l’Estat Espanyol als Premis de l’Acadèmia de Cinema nord-americana, es a dir, els Òscars de Hollywood, amb la consegüent campanya de promoció. Tot i no ser guardonada va ser la primera pel·lícula en català en aconseguir ser seleccionada com a representant espanyola a aquests premis.
Mentrestant Emili Teixidor va continuar escrivint i d’aquesta època són les novel·les Laura Sants (2006) i Els convidats (2010), ambdues ambientades en entorns rurals.
L’any 2011 va rebre el Premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per la seva trajectòria literària. I el febrer de 2012 el van investir Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, la primera vegada que es feia en aquesta Universitat.
Tot i patir una llarga malaltia, va morir de manera sobtada el passat mes de juny. Actiu fins a l’últim moment, estava treballant en una nova novel·la que, segons la seva editora, estava molt avançada.
Des de ben petit es va interessar per la literatura tot formant part de la Penya Verdaguer, un grup literari que es reunia setmanalment i del que també formava part Miquel Martí i Pol, amb qui establí una gran amistat que perdurà al llarg dels anys.
Va estudiar magisteri i va exercir a Roda de Ter com a mestre del poble. L’any 1958 va traslladar-se a Barcelona on va ser un dels fundadors de l’escola Patmos, que es caracteritzava pels seus mètodes renovadors en l’ensenyament i que va dirigir fins el 1975. Durant aquests anys i paral·lelament a l’activitat a l’escola estudià Dret, Filosofia i lletres i Periodisme.
A finals dels anys 60 va començar la seva producció literària, quan juntament amb altres escriptors com Josep Vallverdú o Joaquim Carbó van voler posar fi al buit d’obres per a joves i infants en llengua catalana. D’aquesta època és L’ocell de foc (1969) una novel·la juvenil d’aventures que va esdevenir un clàssic amb més de 30 edicions.
L’any 1975 va deixar de direcció de l’escola Patmos per dirigir l’editorial Ultramar, filial de Salvat. És en aquesta època que se’n anà a Paris on dirigí una revista enciclopèdica de cinema en francès. Passats dos anys tornà a Barcelona on va reprendre la seva carrera literària, bàsicament escrivint per a joves i infants, tanmateix l’any 1979 va publicar la seva primera novel·la per adults, Sic transit Glòria Swanson, un recull de narracions breus que va guanyar el premi Crítica Serra d’or de narrativa. Tot i això no va ser fins el 1988 que va escriure la seva primera novel·la per adults, Retrat d’un assassí d’ocells, on ja es denotaven algunes característiques del seu estil com l’ús d’un llenguatge molt ric i el domini de la tècnica narrativa i que van ser una constant en la seva obra. Tenia la convicció que la primera finalitat d’una novel·la era l’ús del llenguatge i la segona, emocionar i això, evidentment, ho traslladava a les seves obres.
A més a més, va escriure guions de ràdio i televisió i col·laborava en diverses tertúlies radiofòniques, en revistes de pedagogia, i al Diari de Barcelona, l’Avui i El Pais.
En l’època dels anys 90 la seva obra es va traduir a diversos idiomes (castellà, francès, italià i portuguès) i començà a rebre guardons (Creu de Sant Jordi l’any 1992, Premi Critica Serra d’Or de literatura juvenil el 1995, Premio nacional del Ministerio de cultura de literatura infantil y juvenil el 1997 i el Premi Sant Jordi de novel·la el 1999 per El llibre de les mosques). Tots aquests reconeixements ja indicaven que podia esdevenir un dels grans autors de la literatura catalana.
Durant aquests anys també es van publicar dos reculls d’articles de les seves intervencions radiofòniques als programes on estava col·laborant fent “articles d’opinió” radiofònics i on també feia una gran tasca de divulgació de la lectura.
L’any 2003 va sortir publicada la novel·la El pa negre, un gran èxit editorial que va copsar diversos premis literaris i ràpidament es va convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. Aquest ressò es va multiplicar exponencialment quan el 2010 va estrenar-se la versió cinematogràfica dirigida per Agustí Villaronga amb un gran èxit de públic, que traspassà fronteres quan va ser seleccionada per representar l’Estat Espanyol als Premis de l’Acadèmia de Cinema nord-americana, es a dir, els Òscars de Hollywood, amb la consegüent campanya de promoció. Tot i no ser guardonada va ser la primera pel·lícula en català en aconseguir ser seleccionada com a representant espanyola a aquests premis.
Mentrestant Emili Teixidor va continuar escrivint i d’aquesta època són les novel·les Laura Sants (2006) i Els convidats (2010), ambdues ambientades en entorns rurals.
L’any 2011 va rebre el Premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per la seva trajectòria literària. I el febrer de 2012 el van investir Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, la primera vegada que es feia en aquesta Universitat.
Tot i patir una llarga malaltia, va morir de manera sobtada el passat mes de juny. Actiu fins a l’últim moment, estava treballant en una nova novel·la que, segons la seva editora, estava molt avançada.