dilluns, 15 de maig de 2017

Adéu Emili Teixidor!

(per Joaquim Carbó)

El nostre estimat i admirat Joaquim Carbó ens fa arribar un article on recorda el seu amic i també la carta que li va escriure a començaments d'any, quan la Universitat de Vic va investir Doctor Honoris Causa a l'Emili Teixidor. Ho encapçala amb unes paraules de condol. 

ADÉU, EMILI TEIXIDOR!

Ahir a la tarda, en el curs d'un acte que se celebrava a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del centenari de qui va ser gran editor i millor novel•lista, Joan Sales, ens va arribar la notícia de la mort d'Emili Teixidor i una ombra de tristesa es va apoderar de la sala. Que descansi en pau, l'amic inquiet, treballador, tan intel•ligent com inspirat.
La nostra relació ve d'antic, de fa molts i molts anys, i es pot fixar més o menys en la convocatòria del premi Folch i Torres de 1968, en què ell, Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes i jo mateix vam concórrer amb uns llibres que avui encara es llegeixen: Dídac, Berta i la màquina de llligar boira, Rovelló, Viatge al país dels Lacets i La colla dels deu,respectivament. 
De llavors ençà hem coïncidit sovint en tota mena d'aventures, empreses i conspiracions, sempre a favor dels nostres llibres, ja sigui per a infants o per a adults.. 
És molt possible que si no fos per l'èxit tan merescut de Pa negre la seva figura no seria tan reconeguda, però l'obra, la persona i la feina hi serien igualment. 
Més que repetir algunes de les coses que aquests dies llegirem i trobarem a tots els diaris, em sembla oportú reproduir a continuació els correus que van intercanviar quan la Universitat de Vic el va investir Doctor Honris Causa.




EMILI TEIXIDOR, ESCRIPTOR I AMIC


La mort d'Emili Teixidor, un company molt admirat i estimat, ha entristit el món d'aquells que llegim i escrivim en català. Sabíem que patia una malaltia d'aquelles que no acostumen a perdonar, però la forma tan valenta de plantar-hi cara i les activitats que portava a terme ens feien creure que el mal avançava més lentament. 
El Dia del Llibre de 2011 vam intercanviar uns correus electrònics en relació a la visita que acostumem a fer cada any un grup d'escriptors de llibres per a infants a les nenes i nens hospitalitzats a Sant Pau. L'Emili, en aquella ocasió, em va fer saber que no hi podia participar perquè a la mateixa hora també hi seria, ell, a l'Hospital, però per rebre-hi el tractament periòdic que el mantenia amb ganes de llegir i d'escriure, de viure, és clar! 
Vam coincidir en alguna convocatòria dels premis Folch i Torres que es publicaven a la col•lecció Els grumets de La Galera, que dirigia Andreu Dòria. Encara avui, al cap de gairebé quaranta-cinc anys, el llibre premiat, Rovelló (Vallverdú), el finalista, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (Teixidor), i els altres dos, Viatge al País dels Lacets (Sorribes) i La colla dels deu (Carbó), mantenen l'interès d'un bon nombre de lectors tot i els anys que han passat i els canvis i modes imperants. I si en aquells llibres no hi havia ordinadors, ni telèfons mòbils, ni euros, era perquè encara no s'havien inventat o no ens havien arribat! 
En aquells moments cap de nosaltres no s'adonava que érem uns pioners. Després del final de la guerra civil, havien passat gairebé trenta anys de prohibició de publicar contes i novel•les en català per a nois i noies. Llavors vam aprofitar una escletxa de la censura per fer moltes coses: editar llibres, cantar cançons, publicar una Gran Enciclopèdia, uns fets que a tots els països del món es produïen amb naturalitat, però que havien estat tancats a la nostra llengua. 
Després, evidentment, cadascú va campar per les seves, tot i les sovintejades coincidències en actes, col•laboracions i subversions. La producció literària de l'Emili es va diversificar. Si per un cantó es va mantenir, sobretot els primers temps, com a militant del llibre juvenil amb textos tan celebrats com Les rates malaltes; L'ocell de foc; El soldat plantat; Frederic, Frederic, Frederic, Cor de roure..., també la va encertar amb una troballa molt especial: els volums que Cruïlla li va publicar de la Formiga Piga, un personatge que li va permetre, a base de rodolins i jocs de paraules, arribar als més petits, sempre, però, amb una intenció més aviat pedagògica d'establir certes complicitats i comparacions del món de la formiga amb els errors que cometem tots plegats quan acceptem la manera de viure que ens volen imposar. 
Però el talent narratiu d'Emili Teixidor no podia quedar reduït a l'àmbit infantil i juvenil. La seva imaginació; el seu coneixement del món en què vivia i que eixamplava amb contactes i viatges; una àvida curiositat per tot el que és humà; la necessitat d'explicar tot allò que el preocupava i el que havia viscut, sobretot, en una tristíssima postguerra, el van portar a escriure textos tan importants com Sic transit, Gloria Swanson, Retrat d'un assassí d'ocells, El llibre de les mosques, Els convidats... És possible, però, que si no fos per Pa negre, l'excel•lent novel•la que ha estat portada al cinema amb tant d'èxit, la seva figura no seria tan coneguda ni reconeguda. I em penso que això seria injust perquè Pa negre és una baula més de l'obra madura, intensa, apassionant i intel•ligent que ens ha ofert al llarg de tota una vida dedicada a explicar-se i a explicar als altres el món convuls que li ha tocat viure. 
El nostre públic lector té dret a sentir-se commogut per una pèrdua tan decisiva. El millor homenatge que li podem dedicar és rellegir algun dels textos que al llarg dels anys ens ha ofert amb tanta generositat.
Joaquim Carbó – juny de 2012