divendres, 11 d’octubre del 2013
Emili Teixidor. Fragments de memòria. Isidor Cònsul
EMILI TEIXIDOR.FRAGMENTS DE MEMÒRIA
Isidor Cònsul
1) Els primers llibres que vaig llegir d’Emili Teixidor van ser l’assaig didàctic
Quinze són quinze (1969) i la novel·la juvenil L’ocell de foc (1972). Era a començaments
dels setanta i en un context decididament escolar: m’havia llicenciat en filologia
romànica i treballava de professor en un centre privat de Barcelona, l’Escola Súnion,
que acabava de néixer amb una doble voluntat de normalització catalana i renovació
pedagògica. Trenta anys enrere, explicar literatura catalana era viure l’aventura de
caminar per un desert bibliogràfic i el volum Quinze són quinze, en aquell context, hi
funcionava com una eina de molta eficàcia. El llibre era fruit d’una experiència didàctica
que el mateix Emili Teixidor, llavors professor i director de l’Escola Patmos, havia dut a
terme amb els seus alumnes de la manera següent: havien escrit o entrevistat quinze
escriptors catalans (Foix, Pla, Rodoreda, Espriu, Oliver, Calders, Villalonga, Pedrolo,
Benguerel, Sarsanedas, Martí Pol, Folch i Camarasa, M. A. Capmany, Ferran de Pol i
Espinàs), n’havien triat un text de referència i, amb el doble material, havien construït la
realitat de Quinze són quinze, assaig i antologia alhora, vetllat i dirigit per Emili Teixidor,
que és encara una obra útil en la didàctica de la literatura com ho prova la trentena
d’edicions que duu a l’esquena.
Amb L’ocell de foc, la cosa va anar de manera semblant. Si Quinze són quinze
era un caminador per transitar la literatura catalana contemporània, la novel·la anava bé
per entrar al cor de la literatura medieval. Al costat d’una intriga argumental que
atrapava els adolescents, les quinze o vint primeres pàgines de L’ocell de foc,
concentren una enraonada síntesi del món trobadoresc: les diferències entre el trobador
i el joglar, les modalitats de cançó que conreuaven i la singularitat i característiques dels
estils leu, ric i clus. Tot això s’esqueia en uns anys en què Emili Teixidor exercia,
fonamentalment, de pedagog i feia de pioner de la literatura juvenil: havia guanyat el
premi Joaquim Ruyra amb Les rates malaltes (1967), havia publicat El soldat plantat
(1967) i Didac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), i col·laborava a “Oriflama”,
“Cavall Fort” i “Tretzevents”. En els anys posteriors, la consolidació d’aquesta doble línia
narrativa, per a joves i per a infants, ha estat reconeguda i guardonada amb diferents
premis nacionals i internacionals. Pel que fa el públic juvenil, els llibres més coneguts de
la seva trajectòria són El príncep Alí (1980), Frederic, Frederic, Frederic (1983), En
Ranquet i el tresor (1986), En Ranquet i els seus amics (1987), El crim de la Hipotenusa 2
(1988) i Cor de roure (1994). De la llista d’obres dedicades al públic infantil, cal
remarcar la celebrada sèrie de la formiga Piga: L’amiga més amiga de la formiga Piga
(1996), La formiga Piga es deslloriga (1998), Petits contes d’intriga de la formiga Piga
(2000), Els secrets de la vida de la formiga Piga (2003) i La formiga Piga lliga (2004).
Tant en un cas com en l’altre, però, Emili Teixidor ha defensat sempre el conreu d’una
literatura sense adjectius i ha lamentat que es consideri la literatura infantil i juvenil com
una dedicació de segona categoria, quan del que es tracta és d’una literatura de gènere
que ha de complir unes regles i ha de ser eficaç, com tots els gèneres1
.
2) Uns anys després, ja posats en la dècada dels vuitanta, el segon encontre amb l’obra d’Emili Teixidor va ser com a crític literari i em va produir una d’aquestes
epifanies de lectura que deixen empremta, que fa que alguns llibres es daurin amb
pinzellades de mite i ocupin un espai de privilegi en el paradís personal de les lectures.
Parlo del volum de narracions Sic transit Glòria Swanson (1979) i de la novel·la Retrat
d’un assassí d’ocells (1988). El primer títol aplega nou narracions escrites entre 1963 i
1967, una de les quals és una esplèndida novel·la curta, La meva germana és ben boja,
on la memòria es converteix en pedrera de matèria narrativa. Emili Teixidor hi recrea
records de la seva infantesa a Roda de Ter i hi construeix el paisatge personal dels
anys que van seguir a la Guerra Civil espanyola. En la mateixa perspectiva i
coordenades d’espai i de temps s’insereix Retrat d’un assassí d’ocells, que trobo que és
una de les seves novel·les majors. En totes dues obres, Roda de Ter i la Plana de Vic
conformen un microcosmos d’incipients dinàmiques industrials barrejat amb la tradició
del món rural. Un món que es construeix sobre la desolada geografia de la postguerra i
en un temps de doble repressió moral i política, amb l’església i el franquisme de bracet,
i la dificultat de viure en la grisor dels anys quaranta. Retrat d’un assassí d’ocells, d’altra
banda, recupera i multiplica l’enigma de la narració Ara ja no canten, de Sic transit
Glòria Swanson, amb la història d’un tèrbol misteri local amb assassinats, presentat de
manera fragmentària i progressiva, i que es desenterra a poc a poc en la novel·la per
marcar profundament la infantesa del protagonista. Més enllà d’aquesta tangencialitat
temàtica, el paral·lelisme de tots dos llibres es mou pels girs de la memòria d’un món i
un paisatge intensament evocats: la crònica personal d’una realitat que no fou cap
1
Vegeu Emili Teixidor: “Cal conèixer millor les regles del gènere de la literatura juvenil”. “AVUI” (6-V-
1994). Uns anys enrere, en una entrevista al mateix diari “AVUI” (3-05-1983) declarava a Joan Rendé: jo
no crec que hi hagi literatura infantil ni em proposo de fer-ne, sinó que el que procuro és escriure una
literatura que agradi als nois, però que sigui literatura i prou. 3
paradís en un temps aspre i violent que l’autor ha magnificat fins al mite ajudat per les
girades del record.
A partir de 1975, Emili Teixidor abandonà la docència activa i va passar a dirigir
l’editorial Ultramar, filial de Salvat. També va viure un parell d’anys a París, on va
aprendre l’ofici d’editor a més de dirigir una revista de cinema i, en paral·lel, va tastar el
guionatge cinematogràfic (El vicari d’Olot, 1981); va començar a col·laborar a la televisió
(Què vol veure?, 1982-84; Dúplex per llogar, 1984, i Fotomaton,1988-89), va fer treballs
d’adaptació teatral d’obres de Pitarra i de Rusiñol; va traduir Richard Bach, Viviane
Forrester i Sam Shepard, i continuà anant a la seva com a periodista cultural i d’opinió
en diferents mitjans de comunicació escrita.
3) Roden els anys per a tothom, saltem a la dècada dels noranta i ara és la
meva, de memòria, la que s’atura que són les vuit o quarts de nou del matí de qualsevol
dia feiner. Aquella hora en què la ciutat sencera sembla desplaçar-se per anar a
treballar i sort en tens si pots aïllar-te, entre l’enrenou del trànsit, amb la companyia de
la ràdio del cotxe. Sóc dels que recordo més les veus que les fesomies i, a través de les
ones, la de l’Emili Teixidor és un vellut de color moral que m’interessa per dues raons:
perquè m’agrada la seva mirada sobre l’espectacle del món, sempre amb un repunt
d’ironia i escepticisme, i per l’eficàcia d’una fórmula personal que fa anar el sentit comú
amb tocs de pedagogia i una mesurada dosi, quan cal, de sornegueria. A estones és
home de cultura i, altres, un pedagog d’ofici que predica per la ràdio. Però també surt el
lector voraç i d’olfacte fi, el xafarder impenitent i l’escriptor versàtil. Ningú no dubta que
els seus papers radiats tenen qualitat literària i per això els ha pogut aplegar en dos
llibres, Les contraportades d’El matí de Catalunya Ràdio (1996) i En veu alta (1996).
Són papers que aguanten bé el canvi de format, el trasllat de l’oralitat al llibre, per bé
que jo no sé llegir-los sense escoltar, de fons, la musica singular de la veu d’Emili
Teixidor amb unes inflexions de lectura que n’aplanen i enriqueixen el sentit.
Durant la mateixa dècada dels noranta i fins ara mateix, Emili Teixidor s’ha
convertit en una veu de referència a l’hora de divulgar els llibres i fer propaganda de la
lectura. N’és un devorador, com ell mateix ha dit alguna vegada, i també és, sens dubte,
qui més ha treballat per la popularització dels llibres en els mitjans de comunicació
audiovisuals: primer els presentava a la televisió en el programa Mil paraules (1990-94),
i els ha dut després a la ràdio, a l’espai Llibres per llegir, on setmana rere setmana
comenta les novetats literàries i fa l’èmfasi que cal sobre la seva experiència de lectura. 4
Encara hi ha una darrera cara, potser menys coneguda, que és la d’Emili Teixidor
caçador de nous talents i espectacles teatrals al servei de la primera etapa del Teatre
Nacional de Catalunya, l’època Flotats. I en aquest sentit cal atorgar-li la part de mèrit
que li pertoca en muntatges teatrals com ara El somni de Mozart, del grup “El musical
més petit”.
4) Poc abans del canvi de segle em va tocar la loteria d’una relació de privilegi
amb Emili Teixidor: la d’editor de la novel·la El llibre de les mosques (2000), premi Sant
Jordi 1999, que, amb Pa negre (2003), l’han consolidat com un dels narradors de
referència del darrer terç del segle XX. En totes dues novel·les i fidel a la pròpia
trajectòria, l’escriptor ha continuat picant matèria literària en la mateixa pedrera de la
memòria d’infant, en grau superior, potser, a Pa negre que recupera els procediments
de suma i variacions respecte d’uns temes i llocs comuns que el lector habitual reconeix
i situa sense gaires dificultats: la dona embogida que corre pel bosc, la llegenda de les
noies degollades camí de la fàbrica, la cançó del pare Carbasser o la metàfora de l’ou
gargot, aquell que la lloca abandona un cop que ha començat a covar. Aquest procés
vital que s’abandona i queda a mig fer és, potser, com el trencament dels nens que van
haver de patir la desolació de la postguerra.
La perspectiva és una mica més oberta en el cas d’ El llibre de les mosques, a
partir dels secrets que cavalquen per dins d’un llibre impúdic on es contenen els errors
de la cúria i una colla d’informacions reservades sobre crims i pecats sexuals. També
s’hi mou, a la novel·la, la intriga de l’assassinat d’una nena en temps de postguerra i Vic
i els pobles de la plana -i en aquest cas també Barcelona- fan de suport geogràfic a una
novel·la que s’enriqueix amb una crítica reflexió de la progressia dels seixanta i,
sobretot, de la malaltia moral provocada per la Guerra Civil.
Finalment, coincidint amb el present de redacció d’aquest paper, Emili Teixidor
ha estat guardonat amb el premi Trajectòria que atorga la Setmana del Llibre en Català i
la premsa ha anunciat la sortida d’una darrera novel·la en les properes setmanes, Laura
Sants. Ni que sigui només pel títol, no costa gaire d’imaginar que Vic i els pobles de la
Plana reviuran de nou en la narrativa d’Emili Teixidor amb el retorn, en aquest cas, a un
clàssic, Laura a la ciutat dels sants (1931), de Miquel Llor.
5) El maig de 1983, dins d’una sèrie d’entrevistes, la majoria memorables, que
signava Joan Rendé al diari AVUI, li va tocar el torn al nostre autor Sic transit Emili
Teixidor. En el paràgraf de presentació, Joan Rendé parlava, fa vint-i-tres anys, d’un
intel·lectual una mica enigmàtic, franctirador i brillant, que tocava les tecles de la
pedagogia i la literatura amb una originalitat remarcable i un gran instint crític. Afegia
que no se’l veia gaire per enlloc, que no es dedicava a la seva imatge i que mig
l’amagava rere un teló de timidesa. Ara bé, de tant en tant es despenjava amb llibres
d’aquests que trasbalsen els pergamins sagrats de la nostra societat. I acabava
rematant el retrat dient que la seva trajectòria sempre ha estat lligada a fenòmens
importants, d’aquests que han produït alguna mena de sotrac cap a la modernització del
concepte de la catalanitat. No em veig pas amb cor de millorar el perfil de Joan Rendé,
entre altres raons perquè és així que el veig encara. En tot cas, només amb una única
remarca i és que el pas dels anys ha consolidat Emili Teixidor com un dels noms majors
de la novel·lística catalana.
Isidor Cònsul
dijous, 10 d’octubre del 2013
Lavinia 2016
Clik Lavinia 2916
"Oriflama era una revista para jóvenes y publicaba sólo artículos serios, y lo que hacíamos con Enric Sió era darle un poco de alegría". Así empezaba la conversación que mantuvimos hace unas semanas en un piso de Sarriá, en la parte alta de Barcelona, en casa de Emili Teixidor1. El escritor, muy amablemente, me respondió unas preguntas. Me interesaba saber la razón de que en un tiempo todavía oscuro de la dictadura, Emili como guionista y Enric Sió como dibujante pudieran publicar en una revista (a partir de enero de 1968) el que está considerado el primer cómic crítico político del Estado español. "Lavínia 2016 o la guerra dels poetes"2, pese a lo reducido del tiraje de la revista Oriflama, tuvo una gran repercusión en los ámbitos intelectuales catalanes de la época.
"Nos conocimos gracias a unos fascículos que hacíamos entonces para Salvat, Enric dibujaba en ellos bajo unas normas muy definidas. Después salió la oportunidad de colaborar conjuntamente en una actividad más libre y sin prejuicios". La revista Oriflama había nacido en 1961 como vínculo informativo del obispado de Vic con los jóvenes de su zona de influencia que eran llamados a filas por el ejército español. La revista se fue transformando, y en 1968 ya estaba íntegramente escrita en catalán y reflejaba, con las precauciones habituales que marcaban la época, el pensamiento catalanista y progresista de la comarca de Osona.
"Oriflama era una revista muy libre, con la excusa de que era una publicación para soldados que dependía del obispado podía salir en catalán, en aquel momento podían sortear la censura franquista sin demasiados problemas". No cobraban dinero por su trabajo, pero quisieron aprovechar aquella ventana abierta para hacer un cómic que removiera un poco los sectores culturales catalanistas de la época. Los protagonistas del cómic eran los grandes escritores del momento, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Campmany,... y personajes de la canción como, Raimon, Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat… "Era también la manera de acercar los grandes nombres de la cultura catalana al gran público, al público joven de aquel momento. Entonces en publicaciones de un ámbito más amplio como Cavall Fort no se podría haber publicado". Entrar en el mundo del cómic interesaba al escritor porque era un tema fácil de cultura popular en que podía intervenir para reventarlo, en el buen sentido. Era sencillo hacer una parodia para llegar al gran público."
Autèntic Oest
SINOPSI
Versió catalana de l'obra de Sam Shepard, a cura d'Emili Teixidor. Aquest espect acle va ser estrenat el novembre de 1990 al Teatre Poliorama
La batalla de Reines
1984
SINOPSI
El Rei En Pere és a punt de morir i la seva dona (la 4ª), Sibil•la de Fortià, no té cap intenció de deixar el Regne a mans del seu fillastre Don Joan i menys encara de la seva dona, Violant de Bar. Els partidaris d'uns i altres s'enfronten en una lluita que ja sabem com acaba.
Batalla de reines es una teatralització, una mica folklòrica, i amb molts tòpics de l'enfrontament entre Sibil•la de Fortià i Violant de Bar. Sibil•la de Fortià era vídua d’Artal de Foces i es va fer amant del rei Pere III,el cerimoniós i més tard esdevingué quarta esposa. Per la seva banda, Violant de Bar d'origen francès es va casar amb Joan I, fill de Pere III. Contràriament a la mala llegenda, va adoptar la llengua catalana i va promoure la cultura com per exemple els Jocs Florals.
Al 1984 el Centre Dramàtic de la Generalitat va actualitzar el text a un català més actual i d'acord amb les normes ortogràfiques. L'obra però seguia representant a Sibil•la i a Violant com autèntiques sogra i jove amb gran diferència d'edat quan en realitat no debien de tenir més de quinze anys de diferència.
No obstant això, no deixa de ser un document a tenir en compte per reflexionar sobre un passat del qual encara rebem les conseqüències. Existeix una novel•la de caire historic, més actual i molt més ben documentada de Maria Carme Roca, "Intrigues de Palau". Tot i ser novel•la no deixa de ser històrica i la seva aportació cal tenir-la en compte en el moment d'estudiar passatges històrics plens de "forats negres". Res diu que no fos com ens ho explica Maria Carme Roca. En Batalla de Reines, el moment històric és la lluita pel poder centrada en Sibil•la mentre que "Intrigues de Palau" comença amb Violant vídua de Joan I.
El Vicario de Olot
SINOPSI
En un pequeño pueblo catalán aprovechan la visita de una autoridad eclesiástica de Roma, en período de vacaciones, para organizar unas jornadas sobre el tema de la religión y el sexo. Ello provoca que el pueblo se divida en dos bandos, los que están a favor y los que están en contra del "Congreso", hasta que finalmente tras una serie de negociaciones entre ambos bandos, se llega al consenso. Un amplio mosaico de personajes llevarán la historia al feliz final, a través de diversas situaciones críticas con la iglesia conservadora.
Encyclopédie alpha du cinéma (12 volumes)
EDITIONS ERASME, 1976
SINOPSIS
Encyclopédie alpha du cinéma (12 volumes), par Martine Allain; Roger Favre et Emili Teixidor.
Vida de colonia - Las colonias textiles en Catalunya
ANGLE EDITORIAL, 2010
Traducción: Vida de colònia (Catalán)
SINOPSIS
Las colonias son un fenómeno singular de la industrialización de Catalunya. Dejaron una fuerte impronta tanto en el paisaje como en la sociedad catalana por el modelo industrial, empresarial y social que implantaron. Construidas a orillas de los ríos para aprovechar la fuerza del agua, las colonias textiles se caracterizaron por aglutinar en su recinto, aislándose del entorno, la fábrica, las viviendas para los trabajadores y los encargados, la iglesia, la escuela, el economato y el resto de servicios. Para el empresario, que actuaba a menudo con un paternalismo absoluto, este aislamiento minimizaba las reivindicaciones de los trabajadores y favorecía un estricto control tanto laboral como social, cultural y religioso. En el ámbito colectivo se desarrollaron sociedades estancas y con una jerarquía muy rígida, en que todos tenían un rol establecido del que no podían salir.
Con Vida de colonia Emili Teixidor recupera sus vivencias y repasa, a través de numerosas fotografías inéditas y de archivos particulares, todos los aspectos de la sociedad, el trabajo y el ocio que, pese a un cierto aislamiento y una jerarquía social muy estricta, otorgaban ese perfume característico, inolvidable a la vida en una colonia.
Vida de Colònia - Les colònies tèxtils a Catalunya
ANGLE, 2010
Traducció: Vida de colonia (Castellà)
SINOPSI
Les colònies són un fenomen singular de la industrialitzatció de Catalunya. Construïdes a la vora dels rius per aprofitar la força de l'aigua, les colònies tèxtils es varn caracteritzar per aglutinar en el seu recinte la fàbrica, els habitatges . pels treballadors i els amos, l'esglés ia, l'escola, l´economat i, sovint, altres serveis. Amb Vida de colònia Emili Teixidor recupera les seves vivències i repassa, a través de nombroses fotografies inèdites i d'arxius particulars, tots aquells aspectes de la societat, el treball i l'oci que, malgrat un cert aillament i una jerarquia social molt estricta, a perfum característic, inoblidable a la vida en una colònia.
Enciclopedia Salvat del 7º Arte
SALVAT EDITORES, SARPE, 1985
Director
Profusamente ilustrado con fotografías en color y blanco y negro. Tomo 1: Cine de Aventuras. Cine de Ciencia-Ficción. Tomo 2: Cine Romántico. Cine Fantástico. Tomo 3: La Comedia. Cine Documental. Tomo 4: Cine Bélico. Cine Histórico. Tomo 5: El Western. Cine político. Tomo 6: Cine Musical. Cine Erótico. Tomo 7: Cine Policiaco. Cine y Literatura
Els convidats
COLUMNA EDICIONS, 2010
SINOPSI
Amb aquesta novel•la, Emili Teixidor torna al món de Pa Negre, en un aspecte nou d'aquell temps de després de la guerra, el de l'entrada als pobles i comarques d'una tropa que aquest cop no és militar, sinó cultural. Són Els convidats, que vénena adoctrinar amb les lletres el que han desfet les armes, amb l'ajut de la gent del país i col•laboradors convençuts de la seva corda. La peripècia personal dels protagonistes, que són múltiples, amb el rerefons d'un accident devastador i una celebració familiar, teixeix un lligam de relacions que posa en contacte els àmbits personals i grupals amb les tragèdies col•lectives.Amb un estil àgil i acurat, l'autor ens transporta a uns temps difícils, que alguns van qualificar de conquesta, amb tot de convidats a repartir-se les runes del desastre, des dels càrrecs centrals fins als autocars de treballadors forans per acabar d'omplir les fàbriques del tèxtil. Uns convidats innocents i culpables, exactament com els pobletans que els acullen.
Laura Sants
COLUMNA EDICIONS, 2006
SINOPSI
En aquesta novel•la situada en els nostres dies, l'autor torna als paisatges de Pa negre de la mà d'un protagonista amb lligams familiars a la comarca. En la recerca d'una misteriosa Laura, que ha de servir per actualitzar una figura mítica a la ciutat i a la literatura, el narrador es troba embolicat en una trama de lluites polítiques i interessos econòmics que li faran veure que la corrupció del poder i la de l'amor tenen moltes coses en comú.¿Fins a quin punt el canvi radical de costums i de panorama farien possible avui en dia un rebuig com el que va patir la Laura a la Ciutat dels Sants? Laura, com les grans adúlteres Anna Karenina, Emma Bovary o Ana Ozores, ¿es trobaria avui atrapada entre dos focs, el de la pressió social provinciana i el dels seus impulsos de llibertat i felicitat? ¿Les passions de l'amor i les de la política neixen de la mateixa arrel? ¿En una societat hedonista i consumista com la nostra, la fibra moral de la població és la mateixa que la que va aguantar la misèria i les humiliacions de la postguerra?... Són les preguntes que suscita la lectura d'aquesta novel•la de ritme àgil, ambients diferents, crítica mordaç de l'arribisme i l'amiguisme, reflexió personal sobre la creació i a la vegada elogi apassionat de la necessitat de la ficció... tot servit amb una escriptura diàfana i seductora.
Enllaços
http://www.iec.cat/recull/ficheros/2006/03_mar/f1979.pdf
Enllaços
http://www.iec.cat/recull/ficheros/2006/03_mar/f1979.pdf
Pan negro
SEIX BARRAL, 2010
Traducción: Pa Negre (Catalán)
SINOPSIS
A medio camino entre la memoria y la ficción, Pan negro gira en torno a Andrés, un muchacho que crece en los años más crudos de la posguerra. Él pertenece al bando de los perdedores: su padre, hombre de firmes ideales republicanos, ha sido encarcelado por rojo; su madre se ha visto obligada a trabajar en la fábrica y confía a su hijo a unos parientes que viven en el campo. Poco a poco se produce un cambio sustancial en Andrés, que de perdedor pasa a sentirse ganador, en una metáfora del país que asimila la derrota y acepta, con pasividad, una victoria que no es la suya.A pesar de vivir lejos de sus padres, en un clima de miedo palpable, el tiempo en la masía está lleno de sentimientos y descubrimientos: el misterioso mundo de los adultos, la intuición detrás de las palabras de los mayores, los primeros pasos en las sendas del sexo. Es también un tiempo de amistades valientes, de cuentos explicados a la vera del fuego, de juegos al aire libre, de pan con vino y azúcar de pan negro.En tiempos difíciles los sentimientos se encienden porque no hay casi nada que perder. El amor, el odio, la pasión, el rencor, la venganza, la hipocresía, la humillación... cobran fuerza en la vida de los personajes de esta obra magistral, en la que Emili Teixidor recrea el ambiente rural de la Cataluña de posguerra en una lengua vivísima y con un espléndido dominio de la tensión narrativa. Pan negro viene precedida por un extraordinario reconocimiento de crítica, público y premios en su edición catalana, que la han situado como la mejor obra publicada a lo largo del año.
El éxito internacional de 'Pa negre' a favorecido que se traduzca a seis idiomas: español (Seix Barral), gallego (Fundación Vicente Risco), griego (Kastaniotis), neerlandés (Karakter), polaco (Replika) i rumano (Meteor Press) i próximamente al inglés.
CRÍTICA:
Ricardo SENABRE - Publicado el 28/10/2004
El narrador de este relato, que evoca acontecimientos de una infancia ya lejana, confiesa: “La memoria se enredaba con la imaginación, y a veces la mezcla me jugaba malas pasadas y temía no recordar bien las cosas” (pág. 277). He ahí una clave de Pan negro.
Es una narración novelesca con muchos ingredientes de la realidad vivida. Pero no sería acertado leer estas páginas en clave autobiográfica. La mezcla de verdad histórica y ficción da siempre como resultado una construcción ficcional. Teixidor ha recreado un mundo opresivo, mísero, lacerado por la guerra civil y sus consecuencias inmediatas -familias destruidas, orfandad, miedo, represión- visto desde la perspectiva de un niño que es capaz, años después, de reconstruir sus recuerdos con la mirada de entonces.
Lo curioso del caso es que Andrés, acogido en el campo por sus abuelos, con un padre en la cárcel y una madre distante, rememora el mundo de la infancia como una época feliz, casi paradisíaca, hasta el punto de que el golpe de fortuna que lo coloca en una situación confortable, protegido por los señores de Manubens, y que le permitirá “dar la espalda [...] al mundo completo de antes” (pág. 373), es sentido como un envilecimiento: “Comprendí, fascinado por mi propia transformación, con una mezcla de vanidad y de miedo, que empezaba a convertirme en un monstruo [...] capaz de reunir en un solo cuerpo, en una sola vida, dos naturalezas distintas, dos experiencias contrarias” (pág. 374). El mundo de los mayores, siempre acosados por oscuros miedos o por viejas historias de las que no se habla, contrasta con el ámbito luminoso de Andrés y sus primos -Quirico chico, la Lloramicos-, sus juegos, sus confidencias, su vida libre y gozosa, su costumbre de encaramarse al ciruelo que simbólicamente los coloca en un nivel superior, por encima de los asuntos de la tierra, de la precaria subsistencia cotidiana, de las conversaciones elusivas y los secretos de los adultos, apenas entrevistos y nunca explicados del todo.
La sutil conservación sin apenas desfallecimientos de la perspectiva infantil a lo largo del relato es un logro notable del autor. El otro mérito indudable de Pan negro es la riqueza de sus evocaciones, la minuciosidad y precisión con que se describen lugares, paisajes, tareas agrícolas -véanse, a título de ejemplo, las páginas 278-279, dedicadas a la siega y la trilla- y el gusto por los nombres perdidos de las cosas, asociados inevitablemente a la memoria infantil: “Según la procedencia de los trilladores, hablaban del almiar, el nial, el borguil y otros nombres que a nosotros nos remitían a territorios nuevos e inexplorados. Al ancho mundo de las palabras” (pág. 279). Y aún podría añadirse el deleite verbal de las series enumerativas que aparecen en otro pasaje (págs. 138-139), así como el gusto por las leyendas y manifestaciones populares de la abuela.
Hay numerosos aciertos narrativos: la visita al padre en la cárcel, el entierro y la escena con el alcalde, la descripción de los Manubens (págs. 289-290) y el perfil de algunos tipos, como el señor Madern o el padre Tafalla. Y un lenguaje variado y rico, que el mismo autor ha traducido del catalán sin lograr esquivar del todo algunos catalanismos (“aquella verdor”, p. 37; “no pueden haber excepciones”, p. 74; “como que” (p. 172) por el “como” causal; “de buena mañana”, p. 242; “no sé qué os ha cogido” [‘ocurrido'], p. 302) cuya presencia no empaña, sin embargo, la sensación de plenitud lingöística y riqueza de matices que el lenguaje de la obra despierta. Un texto excelente, en suma, que logra revitalizar, por la intensidad de la evocación, un tema repetido hasta la saciedad y hasta trivializado en demasiadas ocasiones.
Cuatro cuestiones a Emili Teixidor
-Imaginación y memoria: ¿cuál de las dos es más fiable?
-La memoria cava, la imaginación florece.
-¿Incluso en la infancia más terrible hay un paraíso?
-Sí. ¿Cómo podrían vivir sin ese reducto los miles de niños que carecen de casi todo? Un aforismo dice que quien quiere hacer un paraíso con su pan, lo que consigue es un infierno con su hambre.
-¿Y los paraísos adultos?
-Algunos son artificiales, como es sabido. Como dice un buen amigo, de todos los paraísos hay que emigrar, pero nunca ser expulsado.
-Los adultos ¿se entienden entre ellos?
-No, a la vista está. Sólo hay que abrir el diario. Pero hay que intentarlo. Un adulto, a veces, no es más que un niño sin esperanza.
El éxito internacional de 'Pa negre' a favorecido que se traduzca a seis idiomas: español (Seix Barral), gallego (Fundación Vicente Risco), griego (Kastaniotis), neerlandés (Karakter), polaco (Replika) i rumano (Meteor Press) i próximamente al inglés.
CRÍTICA:
Ricardo SENABRE - Publicado el 28/10/2004
El narrador de este relato, que evoca acontecimientos de una infancia ya lejana, confiesa: “La memoria se enredaba con la imaginación, y a veces la mezcla me jugaba malas pasadas y temía no recordar bien las cosas” (pág. 277). He ahí una clave de Pan negro.
Es una narración novelesca con muchos ingredientes de la realidad vivida. Pero no sería acertado leer estas páginas en clave autobiográfica. La mezcla de verdad histórica y ficción da siempre como resultado una construcción ficcional. Teixidor ha recreado un mundo opresivo, mísero, lacerado por la guerra civil y sus consecuencias inmediatas -familias destruidas, orfandad, miedo, represión- visto desde la perspectiva de un niño que es capaz, años después, de reconstruir sus recuerdos con la mirada de entonces.
Lo curioso del caso es que Andrés, acogido en el campo por sus abuelos, con un padre en la cárcel y una madre distante, rememora el mundo de la infancia como una época feliz, casi paradisíaca, hasta el punto de que el golpe de fortuna que lo coloca en una situación confortable, protegido por los señores de Manubens, y que le permitirá “dar la espalda [...] al mundo completo de antes” (pág. 373), es sentido como un envilecimiento: “Comprendí, fascinado por mi propia transformación, con una mezcla de vanidad y de miedo, que empezaba a convertirme en un monstruo [...] capaz de reunir en un solo cuerpo, en una sola vida, dos naturalezas distintas, dos experiencias contrarias” (pág. 374). El mundo de los mayores, siempre acosados por oscuros miedos o por viejas historias de las que no se habla, contrasta con el ámbito luminoso de Andrés y sus primos -Quirico chico, la Lloramicos-, sus juegos, sus confidencias, su vida libre y gozosa, su costumbre de encaramarse al ciruelo que simbólicamente los coloca en un nivel superior, por encima de los asuntos de la tierra, de la precaria subsistencia cotidiana, de las conversaciones elusivas y los secretos de los adultos, apenas entrevistos y nunca explicados del todo.
La sutil conservación sin apenas desfallecimientos de la perspectiva infantil a lo largo del relato es un logro notable del autor. El otro mérito indudable de Pan negro es la riqueza de sus evocaciones, la minuciosidad y precisión con que se describen lugares, paisajes, tareas agrícolas -véanse, a título de ejemplo, las páginas 278-279, dedicadas a la siega y la trilla- y el gusto por los nombres perdidos de las cosas, asociados inevitablemente a la memoria infantil: “Según la procedencia de los trilladores, hablaban del almiar, el nial, el borguil y otros nombres que a nosotros nos remitían a territorios nuevos e inexplorados. Al ancho mundo de las palabras” (pág. 279). Y aún podría añadirse el deleite verbal de las series enumerativas que aparecen en otro pasaje (págs. 138-139), así como el gusto por las leyendas y manifestaciones populares de la abuela.
Hay numerosos aciertos narrativos: la visita al padre en la cárcel, el entierro y la escena con el alcalde, la descripción de los Manubens (págs. 289-290) y el perfil de algunos tipos, como el señor Madern o el padre Tafalla. Y un lenguaje variado y rico, que el mismo autor ha traducido del catalán sin lograr esquivar del todo algunos catalanismos (“aquella verdor”, p. 37; “no pueden haber excepciones”, p. 74; “como que” (p. 172) por el “como” causal; “de buena mañana”, p. 242; “no sé qué os ha cogido” [‘ocurrido'], p. 302) cuya presencia no empaña, sin embargo, la sensación de plenitud lingöística y riqueza de matices que el lenguaje de la obra despierta. Un texto excelente, en suma, que logra revitalizar, por la intensidad de la evocación, un tema repetido hasta la saciedad y hasta trivializado en demasiadas ocasiones.
Cuatro cuestiones a Emili Teixidor
-Imaginación y memoria: ¿cuál de las dos es más fiable?
-La memoria cava, la imaginación florece.
-¿Incluso en la infancia más terrible hay un paraíso?
-Sí. ¿Cómo podrían vivir sin ese reducto los miles de niños que carecen de casi todo? Un aforismo dice que quien quiere hacer un paraíso con su pan, lo que consigue es un infierno con su hambre.
-¿Y los paraísos adultos?
-Algunos son artificiales, como es sabido. Como dice un buen amigo, de todos los paraísos hay que emigrar, pero nunca ser expulsado.
-Los adultos ¿se entienden entre ellos?
-No, a la vista está. Sólo hay que abrir el diario. Pero hay que intentarlo. Un adulto, a veces, no es más que un niño sin esperanza.
Pa negre
COLUMNA EDICIONS, 2006
Traducció: Pan negro (Castellà)
SINOPSI
A mig camí entre la memòria i la ficció, en una barreja de gèneres, Pa negre gira a l’entorn de l’Andreu, un vailet de la Plana de Vic en els anys més crus de la postguerra. Ell pertany a la banda dels perdedors: el seu pare, home de ferms ideals republicans, ha estat empresonat per roig. De result es d’això, la mare s’ha hagut de posar a treballar a la fàbrica i el confia a uns parents que viuen a pagès. Tot i viure lluny dels pares, en un clima de por que es palpa arreu, el temps a la masia estarà farcit de sentiments i descobertes. Hi descobrirà el misteriós món dels adults, la intuïció rere les paraules dels grans, farà tentines en els viaranys del sexe. És, també, un temps d’amistats valentes, de contes explicats a la vora del foc, de jocs a l’aire lliure, de plantar barraques a les branques dels arbres, de farinetes de blat de moro, de pa amb vi i sucre... de pa negre. En temps de guerra –i de postguerra- tots els sentiments són abrandats, van a l’essència: o tot o res, perquè no hi ha gairebé res a perdre. L’amor, l’odi, la passió, la rancúnia, la venjança, la hipocresia, la humiliació... res no s’escapa de la vida dels personatges d‘aquesta obra, en què Emili Teixidor aconsegueix transportar-nos a una època de repressió i de missa obligada. L’autor recrea amb total precisió l’ambient rural de la Catalunya de postguerra amb una llengua vivíssima, rica, plena de matisos, i un ple domini de la tensió narrativa. De mica en mica, el lector assistirà a un canvi substancial en l’Andreu, que aprendrà de cada cosa que li passa i que, de perdedor passa a sentir-se guanyador, en una metàfora del país que assimila la derrota i accepta, amb passivitat, una victòria que no és la seva.I s’adonarà també d’una lliçó molt important: a més estimació, més perills de tota mena. L’amor crema.
**********
L’èxit internacional de 'Pa negre' a afavorit que es tradueixi a sis idiomes: espanyol (Seix Barral), gallec (Fundación Vicente Risco), grec (Kastaniotis), neerlandès (Karakter), polonès (Replika) i romanès (Meteor Press) i properament a l’anglès
**********
Les qüestions més banals poden ser decisives per comprendre les erràtiques accions de l'home. Els comentaris d'Emili Teixidor són retalls de vida agafats a l'atzar, commoguts per la ràbia, arrelats a la terra, refinats per la ironia, suggerits per la il•lusió, motivats per la impotència, provocats per l'impacte, descrits amb esperança. És didàctic de mena, no hi pot fer més. I a través dels paral•lelismes, sap convertir-se en un narrador a la manera de Plutarc, amb qui, per cert, també coincideix en la sensibilitat i l'esperit educatiu que li permet evocar figures i paisatges: Rilke, Pla, Mitterrand, Tatcher, Hollywood, Rússia, Suïssa, Irak, la crueltat, l'hivern, la infantesa, l'atemptat, l'escola, la innocència, l'ambició… La ràdio no li agrairà mai prou que, en temps de confusió i polèmiques enceses, ell l'hagi utilitzat per aportar a la societat grans dosis de sentit comú.
(Josep Cuní. Pròleg a En veu alta: escrits per a la ràdio. Barcelona: Proa, 1998)
**********
Agustí Villaronga roda "Pa negre", adaptació de la novel•la d'Emili Teixidor
Sergi López i Laia Marull encapçalen el repartiment de "Pa negre".
"Pa negre", una de les novel•les més celebrades d'Emili Teixidor, tindrà una versió cinematogràfica escrita i dirigida per Agustí Villaronga i protagonitzada pels actors Sergi López, Pep Tosar i Laia Marull. El film es rodarà en diverses localitzacions de Catalunya fins a mitjan setembre, i està previst que s'estreni al febrer del 2010.
"Pa negre" es va publicar el 2003 i va rebre, entre d'altres, el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura. Ambientada en la crua postguerra rural de Catalunya, explica la història d'Andreu, un nen pertanyent al bàndol dels perdedors que descobreix al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill. A partir d'aquest fet intentarà descobrir qui els va matar, mentre es desperta en ell una forta consciència moral que xoca amb el món dels adults, alimentat per les mentides.
Segons Villaronga, l'eix central de la pel•lícula és "la devastació moral que produeix la guerra sobre la població civil", motiu pel qual, més que en els fets històrics, es basa en les emocions dels personatges. El cineasta mallorquí defineix el projecte com "un melodrama amb tocs de 'thriller' i gènere fantàstic". Malgrat tot, intentarà distanciar-se del costumisme i de les referències massa evidents a la Guerra Civil.
L'estructura dramàtica de la pel•lícula no es basa únicament en "Pa negre". "Per donar-li una línia d'acció més contundent", també s'alimenta d'altres obres de Teixidor ambientades en la seva plana de Vic natal, com "Sic transit Gloria Swanson" o "Retrat d'un assassí d'ocells", l'adaptació de la qual Villaronga ja té en ment.
Barcelona - 20/07/2009 - 14.50h.
CRÍTICA:
Un torrente verbal.
Elogio de Pa negre de Emili Teixidor
Oriol Izquierdo
Publicat a
http://www.lletra.com
Pa negre [Pan negro] (2004) es una novela sobre los años fríos y crudos de la posguerra española. El libro retrata de un modo magistral el despertar de una conciencia moral y el descubrimiento de la sexualidad de un adolescente que se ve empujado al silencio para poder sobrevivir. Autor de literatura juvenil y gran conocedor de la psicología infantil, Teixidor se sirve de la mirada de un niño para arrojar luz sobre uno de los períodos más oscuros de la historia reciente.
Confieso que me produce una satisfacción especial poder hacer este elogio de Emili Teixidor, el autor de Pa negre [Pan negro], el libro publicado el año pasado que el jurado del Premio Lletra d'Or ha considerado merecedor de esta rara distinción que tenemos el honor y el deber de continuar.
Y esto es así, ya me perdonarán los colegas del jurado este tono confesional, porque Emili Teixidor es para mí en cierta medida un maestro. No sólo porque, como tantos hijos de los años sesenta, entre mis primeras lecturas de niño y adolescente se contaban sus historias y sus personajes, las novelas juveniles que él firmaba. También porque el azar hizo que me estrenara como editor con una novela suya, Retrat d'un assassí d'ocells, [Retrato de un asesino de pájaros] y que, a partir de entonces, estableciéramos una relación que me atrevo a calificar —si me lo permites, Emili— de amistad. Emili también era entonces, además, editor, y gracias a él aprendí algunas cosas del oficio que de momento, si no os lo tomáis a mal, me guardo para mí.
Aquel Retrat d'un assassí d'ocells de 1988 empezaba a desplegar con contundencia el universo literario que en Pa negre culmina en una obra, permitidme decirlo así, modestamente maestra. Antes, en 1979, aquel universo empezó a coger cuerpo en los cuentos de Sic transit Gloria Swanson, y en 1999 fue ganándolo con una novela que obtendría el premio Sant Jordi, El llibre de les mosques [El libro de las moscas].
Puede parecer que digo que Emili Teixidor escribe siempre la misma novela, la misma historia. Quizás sí. Pero a mí eso no me importa, porque su voz narrativa me seduce y porque su universo me atrae, a veces como suele atraer el vacío a los que tenemos vértigo: es esa atracción por lo que tendríamos que rechazar, el efecto de succión del espejo que nos devuelve la imagen menos amable de nosotros mismos, el monstruo que todos escondemos dentro. La voz de Emili Teixidor tiene el mismo efecto que ese espejo.
Pa negre se sitúa en la truculenta posguerra, en un ambiente de niebla y en clave de drama fabril y rural, un drama donde se entrecruza la memoria personal y las historias, a veces las leyendas, tomadas de aquí y de allá. Emili Teixidor construye aquí un territorio mítico, ubicado en la comarca de Osona, en Girona, que no es sólo un espacio físico. Es el espacio moral del niño que adivina el mundo adulto, el espacio moral del adolescente, el espacio de la iniciación a la vida, a sus secretos, sus misterios, su don y su dolor.
Emili Teixidor ha decidido adoptar, esta vez, el punto de vista de Andreu, el narrador, un narrador inocente e inconsciente, que vive prácticamente huérfano, con el padre preso, la madre en la fábrica, intentando hacerse un lugar al abrigo del mundo que lo rodea y en el que ha tenido, qué paradoja, la suerte de entrar protegido por los señores Manubens, hasta escoger, consecuentemente o no, dolorosamente o no —al menos para el lector—, entre la seguridad y la rebeldía. Pero no nos entretengamos ahora en desgranar el argumento de la obra, sino uno de los elementos que, para mí, y no soy el único, hace especialmente singular esta novela. La fuerza de su lenguaje. Y el papel esencial, nuclear, que tiene este lenguaje en la evolución del personaje, en su proceso de crecimiento moral. La fuerza del idioma, la textura estilística de la novela. Lo dice el narrador: "Por primera vez entendí el veneno que podían contener las palabras y cómo se nos metían dentro aunque no quisiéramos." El lector lo puede experimentar desde la primera página. Y no soy el único que lo cree así. Lo ha remarcado Ponç Puigdevall (El País, 20 de noviembre del 2003): "Emili Teixidor consigue que toda la novela aparezca pletórica de sonido y de furia." Lo ha remarcado Julià Guillamon (La Vanguardia, 12 de noviembre del 2003): "Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional, del que se distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un desclasado y se enfrenta a una realidad que ya no existe." También Joan Triadú (Avui, 18 de diciembre del 2003): "Escribir —señala este crítico y no dice ninguna obviedad— es el arte del idioma."
A través de este torrente verbal Emili Teixidor recrea una vez más el mundo inevitablemente feliz de la infancia. Inevitablemente feliz, aunque sea de una tristeza oscura, sucia, a veces sórdida o apolillada. El mundo de la infancia, del descubrimiento del mundo, de la realidad, que es tanto como decir la vida, el dolor y el placer, el idioma.
Hacia el final de la novela, el protagonista se despide de su madre, que, con sacrificios, lo ha bajado a ver al colegio donde está interno. "Cuando se alejaba por la calle, gris y casi desierta, hacia la estación, cerré los ojos para no verla. ¿Todavía la veo, abandonada y solitaria en aquella salita fría de visitas de los escolapios, una sala con muebles pobres..." Como él, como Andreu, ¿cuántas veces no hemos cerrado los ojos ante lo que querríamos olvidar para no dejar de verlo? ¿No es ésta contradicción la que, volubles y débiles, humanos como somos, nos define?
He dicho antes que Pa negre es una novela modestamente maestra. Modestamente, porque —permitidme decirlo así— modestamente es como hace las cosas Emili, sin aparatosidad, sin efectismos. El lector empieza a leer probablemente sin darse cuenta de ello, y avanza en la lectura quizás con la sensación de que está delante de una sarta de historias casi anecdóticas. Y así, sin darse cuenta, se halla en medio de una historia que muestra, modesta y magistralmente, el drama moral del niño que tiene que decidir hacerse hombre. Seguramente esto es lo que hace que digan de uno que es un buen pedagogo.
Pa negre es una novela mayúscula. Un ejercicio de creación del mundo a partir de la recreación de la memoria y del idioma, sin concesiones, también sin estridencias, creo que profundamente generosa con los lectores. Un Premio Lletra d'Or, pues, de altura. La Lletra d'Or del año 2004.
Gracias, Emili, por habernos dejado compartir este Pa negre.
Copyright © 2004 Oriol Izquierdo. Discurso pronunciado en la entrega del premio Lletra d'Or 2004
Han dicho...
"El asfixiante tiempo de la posguerra en un mundo rural vivacísimo donde el timbre de las palabras conserva intacta la pureza de la vida malograda por el vendaval de la historia."
Pere Gimferrer
"Es uno de los libros más importantes de Teixidor y una de las mejores novelas catalanas del año."
Julià Guillamon, La Vanguardia
"Emili Teixidor se acerca mucho al estado de gracia de los escritores mayúsculos."
Ponç Puigdevall, El País
"He aquí una obra maestra."
Joan Triadú, Avui
Así empieza la novela...
Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
Ens havíem enfilat a tots els arbres de l'hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l'enforcadura del tronc ampla, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d'instal•lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l'esquena i repartir-nos l'espai amb precisió: tocava una branca per a cadascú.
L'entreforc era el lloc comú on ens trobàvem. Les branques, en canvi, eren terrenys privats, cadascú hi guardava les coses que volia, tractava els branquillons com li semblava, penjava cintes o papers a les fulles, collia les prunes per a ell tot sol i no tenia cap obligació de compartir-les amb els cosins, i fins i tot podia no respondre a les preguntes llançades des de les branques veïnes, com si es trobés en una cambra tancada i el fullam fos una paret que no deixava passar les paraules.
Els altres arbres, veïns de la prunera vella, eren pomeres la majoria, alguns perers, pruneres joves amb branques massa primes per suportar els nostres moviments, arbres revells deia l'àvia, amb el brancam espès i de poca alçada. Més enllà de l'hort hi havia un parell d'oms mig corcats i el cirerer a la vora del camí, els roures de la roureda del prat, arran del bosc petit, i el saüquer immens del darrere de la masia, tan alt que mai no havíem pogut comptar totes les branques, ramificades fins a l'infinit, com una xarxa que s'estenia més amunt de la teulada del mas. El saüquer era l'arbre de l'àvia Mercè perquè es veu que les flors que feia eren medicinals, i sempre que podíem deixàvem les finestres del darrere de la casa obertes perquè entrés el perfum de les flors de saüc —la flaire deia l'àvia— i només respirant aquella olor marxessin totes les malalties, que ella en deia malures.
Només la prunera vella tenia les branques prou llargues i fortes per acollir-nos bé. Una casa vegetal amb la fusta rugosa, fosca i revellida d'una cabana al mig del bosc o d'una paret ensutjada de la cuina.
Les pomeres eren massa petites i quan les pomes eren grosses tota la copa penjava cap avall, com el ventre d'una dona prenyada. I quan eren florides, el perfum era massa intens i embafador i les flors massa blanques i atapeïdes. Amb les pereres passava el mateix. Els oms ens feien fàstic o por, tenien el tronc massa vell, brut i foradat, semblava podrit, i el brancam era massa petit per a la grandària de l'arbre, com el ferrer del poble i els homenassos que li portaven els cavalls a ferrar, que feien el pit gros i el cap petit. El cirerer era més acollidor, però el fullam era massa espès i els raïms de cireres massa delicats per a les nostres activitats aèries, les cireres tenyien la roba, les mans i les cames i ens delataven. I a més a més, la seva situació, al costat del camí que arribava a la masia pel costat de la cuina i del prat i portava al poble de la mare, el poble de les fàbriques, els feia massa visible als ulls dels grans. Els roures quedaven massa lluny de la casa, tot i que resistien bé les nostres envestides. I el saüquer era inabastable, l'arbre de l'àvia, el prodigi medicinal que restaurava la vida, i el consideràvem gairebé sagrat.
(...)
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2011/05/25/pagina-16/33651704/pdf.html?search=Emili%20Teixidor
**********
L’èxit internacional de 'Pa negre' a afavorit que es tradueixi a sis idiomes: espanyol (Seix Barral), gallec (Fundación Vicente Risco), grec (Kastaniotis), neerlandès (Karakter), polonès (Replika) i romanès (Meteor Press) i properament a l’anglès
**********
Les qüestions més banals poden ser decisives per comprendre les erràtiques accions de l'home. Els comentaris d'Emili Teixidor són retalls de vida agafats a l'atzar, commoguts per la ràbia, arrelats a la terra, refinats per la ironia, suggerits per la il•lusió, motivats per la impotència, provocats per l'impacte, descrits amb esperança. És didàctic de mena, no hi pot fer més. I a través dels paral•lelismes, sap convertir-se en un narrador a la manera de Plutarc, amb qui, per cert, també coincideix en la sensibilitat i l'esperit educatiu que li permet evocar figures i paisatges: Rilke, Pla, Mitterrand, Tatcher, Hollywood, Rússia, Suïssa, Irak, la crueltat, l'hivern, la infantesa, l'atemptat, l'escola, la innocència, l'ambició… La ràdio no li agrairà mai prou que, en temps de confusió i polèmiques enceses, ell l'hagi utilitzat per aportar a la societat grans dosis de sentit comú.
(Josep Cuní. Pròleg a En veu alta: escrits per a la ràdio. Barcelona: Proa, 1998)
**********
Agustí Villaronga roda "Pa negre", adaptació de la novel•la d'Emili Teixidor
Sergi López i Laia Marull encapçalen el repartiment de "Pa negre".
"Pa negre", una de les novel•les més celebrades d'Emili Teixidor, tindrà una versió cinematogràfica escrita i dirigida per Agustí Villaronga i protagonitzada pels actors Sergi López, Pep Tosar i Laia Marull. El film es rodarà en diverses localitzacions de Catalunya fins a mitjan setembre, i està previst que s'estreni al febrer del 2010.
"Pa negre" es va publicar el 2003 i va rebre, entre d'altres, el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura. Ambientada en la crua postguerra rural de Catalunya, explica la història d'Andreu, un nen pertanyent al bàndol dels perdedors que descobreix al bosc els cadàvers d'un home i el seu fill. A partir d'aquest fet intentarà descobrir qui els va matar, mentre es desperta en ell una forta consciència moral que xoca amb el món dels adults, alimentat per les mentides.
Segons Villaronga, l'eix central de la pel•lícula és "la devastació moral que produeix la guerra sobre la població civil", motiu pel qual, més que en els fets històrics, es basa en les emocions dels personatges. El cineasta mallorquí defineix el projecte com "un melodrama amb tocs de 'thriller' i gènere fantàstic". Malgrat tot, intentarà distanciar-se del costumisme i de les referències massa evidents a la Guerra Civil.
L'estructura dramàtica de la pel•lícula no es basa únicament en "Pa negre". "Per donar-li una línia d'acció més contundent", també s'alimenta d'altres obres de Teixidor ambientades en la seva plana de Vic natal, com "Sic transit Gloria Swanson" o "Retrat d'un assassí d'ocells", l'adaptació de la qual Villaronga ja té en ment.
Barcelona - 20/07/2009 - 14.50h.
**********
CRÍTICA:
Un torrente verbal.
Elogio de Pa negre de Emili Teixidor
Oriol Izquierdo
Publicat a
http://www.lletra.com
Pa negre [Pan negro] (2004) es una novela sobre los años fríos y crudos de la posguerra española. El libro retrata de un modo magistral el despertar de una conciencia moral y el descubrimiento de la sexualidad de un adolescente que se ve empujado al silencio para poder sobrevivir. Autor de literatura juvenil y gran conocedor de la psicología infantil, Teixidor se sirve de la mirada de un niño para arrojar luz sobre uno de los períodos más oscuros de la historia reciente.
Confieso que me produce una satisfacción especial poder hacer este elogio de Emili Teixidor, el autor de Pa negre [Pan negro], el libro publicado el año pasado que el jurado del Premio Lletra d'Or ha considerado merecedor de esta rara distinción que tenemos el honor y el deber de continuar.
Y esto es así, ya me perdonarán los colegas del jurado este tono confesional, porque Emili Teixidor es para mí en cierta medida un maestro. No sólo porque, como tantos hijos de los años sesenta, entre mis primeras lecturas de niño y adolescente se contaban sus historias y sus personajes, las novelas juveniles que él firmaba. También porque el azar hizo que me estrenara como editor con una novela suya, Retrat d'un assassí d'ocells, [Retrato de un asesino de pájaros] y que, a partir de entonces, estableciéramos una relación que me atrevo a calificar —si me lo permites, Emili— de amistad. Emili también era entonces, además, editor, y gracias a él aprendí algunas cosas del oficio que de momento, si no os lo tomáis a mal, me guardo para mí.
Aquel Retrat d'un assassí d'ocells de 1988 empezaba a desplegar con contundencia el universo literario que en Pa negre culmina en una obra, permitidme decirlo así, modestamente maestra. Antes, en 1979, aquel universo empezó a coger cuerpo en los cuentos de Sic transit Gloria Swanson, y en 1999 fue ganándolo con una novela que obtendría el premio Sant Jordi, El llibre de les mosques [El libro de las moscas].
Puede parecer que digo que Emili Teixidor escribe siempre la misma novela, la misma historia. Quizás sí. Pero a mí eso no me importa, porque su voz narrativa me seduce y porque su universo me atrae, a veces como suele atraer el vacío a los que tenemos vértigo: es esa atracción por lo que tendríamos que rechazar, el efecto de succión del espejo que nos devuelve la imagen menos amable de nosotros mismos, el monstruo que todos escondemos dentro. La voz de Emili Teixidor tiene el mismo efecto que ese espejo.
Pa negre se sitúa en la truculenta posguerra, en un ambiente de niebla y en clave de drama fabril y rural, un drama donde se entrecruza la memoria personal y las historias, a veces las leyendas, tomadas de aquí y de allá. Emili Teixidor construye aquí un territorio mítico, ubicado en la comarca de Osona, en Girona, que no es sólo un espacio físico. Es el espacio moral del niño que adivina el mundo adulto, el espacio moral del adolescente, el espacio de la iniciación a la vida, a sus secretos, sus misterios, su don y su dolor.
Emili Teixidor ha decidido adoptar, esta vez, el punto de vista de Andreu, el narrador, un narrador inocente e inconsciente, que vive prácticamente huérfano, con el padre preso, la madre en la fábrica, intentando hacerse un lugar al abrigo del mundo que lo rodea y en el que ha tenido, qué paradoja, la suerte de entrar protegido por los señores Manubens, hasta escoger, consecuentemente o no, dolorosamente o no —al menos para el lector—, entre la seguridad y la rebeldía. Pero no nos entretengamos ahora en desgranar el argumento de la obra, sino uno de los elementos que, para mí, y no soy el único, hace especialmente singular esta novela. La fuerza de su lenguaje. Y el papel esencial, nuclear, que tiene este lenguaje en la evolución del personaje, en su proceso de crecimiento moral. La fuerza del idioma, la textura estilística de la novela. Lo dice el narrador: "Por primera vez entendí el veneno que podían contener las palabras y cómo se nos metían dentro aunque no quisiéramos." El lector lo puede experimentar desde la primera página. Y no soy el único que lo cree así. Lo ha remarcado Ponç Puigdevall (El País, 20 de noviembre del 2003): "Emili Teixidor consigue que toda la novela aparezca pletórica de sonido y de furia." Lo ha remarcado Julià Guillamon (La Vanguardia, 12 de noviembre del 2003): "Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional, del que se distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un desclasado y se enfrenta a una realidad que ya no existe." También Joan Triadú (Avui, 18 de diciembre del 2003): "Escribir —señala este crítico y no dice ninguna obviedad— es el arte del idioma."
A través de este torrente verbal Emili Teixidor recrea una vez más el mundo inevitablemente feliz de la infancia. Inevitablemente feliz, aunque sea de una tristeza oscura, sucia, a veces sórdida o apolillada. El mundo de la infancia, del descubrimiento del mundo, de la realidad, que es tanto como decir la vida, el dolor y el placer, el idioma.
Hacia el final de la novela, el protagonista se despide de su madre, que, con sacrificios, lo ha bajado a ver al colegio donde está interno. "Cuando se alejaba por la calle, gris y casi desierta, hacia la estación, cerré los ojos para no verla. ¿Todavía la veo, abandonada y solitaria en aquella salita fría de visitas de los escolapios, una sala con muebles pobres..." Como él, como Andreu, ¿cuántas veces no hemos cerrado los ojos ante lo que querríamos olvidar para no dejar de verlo? ¿No es ésta contradicción la que, volubles y débiles, humanos como somos, nos define?
He dicho antes que Pa negre es una novela modestamente maestra. Modestamente, porque —permitidme decirlo así— modestamente es como hace las cosas Emili, sin aparatosidad, sin efectismos. El lector empieza a leer probablemente sin darse cuenta de ello, y avanza en la lectura quizás con la sensación de que está delante de una sarta de historias casi anecdóticas. Y así, sin darse cuenta, se halla en medio de una historia que muestra, modesta y magistralmente, el drama moral del niño que tiene que decidir hacerse hombre. Seguramente esto es lo que hace que digan de uno que es un buen pedagogo.
Pa negre es una novela mayúscula. Un ejercicio de creación del mundo a partir de la recreación de la memoria y del idioma, sin concesiones, también sin estridencias, creo que profundamente generosa con los lectores. Un Premio Lletra d'Or, pues, de altura. La Lletra d'Or del año 2004.
Gracias, Emili, por habernos dejado compartir este Pa negre.
Copyright © 2004 Oriol Izquierdo. Discurso pronunciado en la entrega del premio Lletra d'Or 2004
Han dicho...
"El asfixiante tiempo de la posguerra en un mundo rural vivacísimo donde el timbre de las palabras conserva intacta la pureza de la vida malograda por el vendaval de la historia."
Pere Gimferrer
"Es uno de los libros más importantes de Teixidor y una de las mejores novelas catalanas del año."
Julià Guillamon, La Vanguardia
"Emili Teixidor se acerca mucho al estado de gracia de los escritores mayúsculos."
Ponç Puigdevall, El País
"He aquí una obra maestra."
Joan Triadú, Avui
Así empieza la novela...
Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.
Ens havíem enfilat a tots els arbres de l'hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l'enforcadura del tronc ampla, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d'instal•lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l'esquena i repartir-nos l'espai amb precisió: tocava una branca per a cadascú.
L'entreforc era el lloc comú on ens trobàvem. Les branques, en canvi, eren terrenys privats, cadascú hi guardava les coses que volia, tractava els branquillons com li semblava, penjava cintes o papers a les fulles, collia les prunes per a ell tot sol i no tenia cap obligació de compartir-les amb els cosins, i fins i tot podia no respondre a les preguntes llançades des de les branques veïnes, com si es trobés en una cambra tancada i el fullam fos una paret que no deixava passar les paraules.
Els altres arbres, veïns de la prunera vella, eren pomeres la majoria, alguns perers, pruneres joves amb branques massa primes per suportar els nostres moviments, arbres revells deia l'àvia, amb el brancam espès i de poca alçada. Més enllà de l'hort hi havia un parell d'oms mig corcats i el cirerer a la vora del camí, els roures de la roureda del prat, arran del bosc petit, i el saüquer immens del darrere de la masia, tan alt que mai no havíem pogut comptar totes les branques, ramificades fins a l'infinit, com una xarxa que s'estenia més amunt de la teulada del mas. El saüquer era l'arbre de l'àvia Mercè perquè es veu que les flors que feia eren medicinals, i sempre que podíem deixàvem les finestres del darrere de la casa obertes perquè entrés el perfum de les flors de saüc —la flaire deia l'àvia— i només respirant aquella olor marxessin totes les malalties, que ella en deia malures.
Només la prunera vella tenia les branques prou llargues i fortes per acollir-nos bé. Una casa vegetal amb la fusta rugosa, fosca i revellida d'una cabana al mig del bosc o d'una paret ensutjada de la cuina.
Les pomeres eren massa petites i quan les pomes eren grosses tota la copa penjava cap avall, com el ventre d'una dona prenyada. I quan eren florides, el perfum era massa intens i embafador i les flors massa blanques i atapeïdes. Amb les pereres passava el mateix. Els oms ens feien fàstic o por, tenien el tronc massa vell, brut i foradat, semblava podrit, i el brancam era massa petit per a la grandària de l'arbre, com el ferrer del poble i els homenassos que li portaven els cavalls a ferrar, que feien el pit gros i el cap petit. El cirerer era més acollidor, però el fullam era massa espès i els raïms de cireres massa delicats per a les nostres activitats aèries, les cireres tenyien la roba, les mans i les cames i ens delataven. I a més a més, la seva situació, al costat del camí que arribava a la masia pel costat de la cuina i del prat i portava al poble de la mare, el poble de les fàbriques, els feia massa visible als ulls dels grans. Els roures quedaven massa lluny de la casa, tot i que resistien bé les nostres envestides. I el saüquer era inabastable, l'arbre de l'àvia, el prodigi medicinal que restaurava la vida, i el consideràvem gairebé sagrat.
(...)
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2011/05/25/pagina-16/33651704/pdf.html?search=Emili%20Teixidor
El Llibre de les Mosques
EDICIONES PROA, 2010
SINOPSI
El Llibre de les Mosques és el nom d'un llibre secret que desencadena la doble acció de la novel•la. D'una banda, els primers passos sentimentals i professionals d'una mestra jove que n'esdevé la dipositària circumstancial i, de l'altra, les reflexions que l'obra inspira als qui en un altre temps van ser jutges de les greus transgressions que s'hi documenten. Emili Teixidor construeix una esplèndida novel.la, que recrea la tensió dels quaranta anys que van de la Guerra Civil fins als inicis de la transició.
http://elpais.com/diario/1999/12/12/catalunya/944964451_850215.html
http://elpais.com/diario/1999/12/12/catalunya/944964451_850215.html
Sic transit Glòria Swanson
EDICIONS 62, 2010
Traducció: Sic transit Gloria Swanson (Castellà)
SINOPSI
Recull de narrativa breu guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or de l'any 1979.
L'univers literari d'Emili Teixidor, tal com es mostra a Sic transit Glòria Swanson, parteix de la reconstrucció de la vida de postguerra a la comarca d'Osona, una vida plagada de mesquineses resistents i amb inesperades escletxes de llibertat. Teixidor mostra una singular capacitat d'evocació de la pròpia experiència, que sap transformar en una vibrant al•legoria dels límits inaprehensibles de les passions humanes.Sobre els contes que aplega Sic transit Glòria Swanson, Pere Gimferrer va escriure: "la vida capolada, furtiva, feta de retalls, dels primers temps de la postguerra. Ningú no ho ha narrat millor".
Premi de la crítica Serra d'Or de narrativa
Premi de la crítica Serra d'Or de narrativa
retrat d'un assassí d'ocells
EDICIONES PROA, 2006
Traducció: Caza menor (Castellà)
SINOPSI
Dos cossos al bosc, una mà enterrada entre flors i la llegenda d'un home bàrbarament mutilat... Emili Teixidor ressegueix el fil fragmentari del record fins a construir un incisiu calidoscopi de la vida d'un petit poble durant la postguerra. El mateix món que anys més tard inspiraria la novel.la Pa negre.
Caza Menor
EDICIONES B, SA, 1989
Traducción: Retrat d'un assassí d'ocells (Catalán)
SINOPSIS
Dos cuerpos en el bosque, una mano enterrada entre unas flores y la leyenda de un hombre bárbaramente mutilado... Emili Teixidor recorre el hilo fragmentario del recuerdo hasta construir un incisivo calidoscopio de la vida de un pequeño pueblo durante la postguera. El mismo mundo que años después inspiraría la novela Pa Negre.
En veu alta
EDICIONES PROA, 1998
SINOPSI
Pròleg de Josep Cuní. Los comentarios de Emili Teixidor -recientemente fallecido- son retazos de vida cogidos al azar, conmovidos por la rabia, arraigados en la tierra, refinados por la ironía, sugeridos por la ilusión, motivados por la impotencia, provocados por el impacto, descritos con esperanza. Humanidades. Ética. Política internacional. Radio.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)