Lluís Muntada

Els desnonats de la història

Article publicat a “El País” l’01/04/10 per Lluís Muntada

Potser és cert que la majoria d’escriptors sempre estan (re)escrivint una única obra. En aquesta successió d’ones concèntriques no cal diagnosticar de manera necessària un esgotament del filó narratiu, sinó més precisament el poder magnètic de la literatura, capaç de modelar de múltiples formes els principals pèndols vitals d’un escriptor. El cas és que un ple sentit orgànic domina l’obra d’Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934). Tant si ens remetem al substrat evocatiu de Retrat d’un assassí d’ocells (1988), com al detallat fris social que revela El llibre de les mosques (2000), com a l’altitud literària de la crònica històrica i humana exposada a Pa negre (2003), com a aquesta darrera obra (Els convidats), la novel•lística d’aquest autor se cenyeix a un cronotop molt determinat: el marc temporal de la postguerra i els escenaris rurals de la Plana de Vic.

Els convidats desplega un estol de personatges que, des del cor de la ruralia, exposen la misèria moral del franquisme i donen carta d’existència als ciutadans més desnonats en aquella època ferotge. Es tracta de personatges proverbials: un alcalde destituït per haver volgut doblegar els interessos dels propietaris de la Colònia; un alcalde escollit a dit, un terratinent sense escrúpols; un mossèn que practica l’art de la fuga; un vicari que vetlla per l’ortodòxia del nacional-catolicisme; un presrepublicà fugit; un mestre anatemitzat per les autoritats; un intel•lectual del Règim; un jove poeta emergent que sap que tota possibilitat de futur passa per abraçar l’ideari dels que van assassinar el seu pare; els governants convidats a un casament, figures abstractes que tanquen el rigor d’un univers jeràrquic, autoritari, vigilat; i la figura més ben travada de la novel•la, una trementinaire que viu apartada de tots i que, com en una recreació de l’estremidor conte de Mario Benedetti La noche de los feos, diposita totes les seves esperances en l’adopció d’una ànima paral•lela a la seva, una nena geperuda de l’orfenat que hi ha al poble. Així la novel•la descriu l’ordre d’un món atroç, atapeït de cacics, iniquitats, resignació del poble ras, de capellans que expedeixen certificats de bona conducta, de cremes de llibres, d’exilis interiors, de nous arribistes, de dones que pateixen a la callada i de marginats de soca-rel, sobretot els orfes de l’asil, que veuen com les autoritats els protegeixen d’ells mateixos, esborrant-los la memòria dels seus pares biològics i, és clar, republicans. Els convidats s’integra al traç compacte de la novel•lística de Teixidor i compleix els designis que ella mateixa s’assigna: “Els pobles tenen una memòria, més llarga i més fonda que la història oficial; és la petita història feta de figures aparentment insignificants, de moments aïllats i irrepetibles”. Aquesta novel•la torna a posar de relleu la mestria narrativa de Teixidor, capaç de màgies com el travelling inicial al llarg d’una taula plena de comensals, una convincent varietat de registres lèxics o plans d’acció superposats que redoblen l’emoció del lector. Però Els convidats és una novel•la de manteniment, que tira d’ofici, apostant de manera massa còmoda per la contrastada eficàcia dels artefactes literaris precedents de l’autor i culminant en un tancament eixarreït, pobrament asimètric amb relació al volum moral dels fets descrits.