Isidor Cònsul

Fins a la segona meitat dels anys setanta, l'obra literària d'Emili Teixidor es revestí amb criteris didàctics (Quinze són quinze, 1965) i s'adreçà, fonamentalment, a un públic de nois i noies. Encara són vius en el record alguns èxits notoris, com és el cal de L'ocell de foc (1969). A partir de 1979, però, la seva narrativa experimentà un canvi important amb la publicació de Sic transit Gloria Swanson, primer recull per a adults i també l'escapça de recreació dels paisatges i mites de la infantesa a Roda de Ter, en els anys difícils que seguiren la guerra civil. I just en aquesta perspectiva s'insereix Retrat d'un assassí d'ocells, una novel•la que participa del gruix evocador i recordatori de bona part de les narracions del llibre anterior, fins al punt d'encaixar en la mateixa cruïlla de coordenades espacials, temporals i mítiques. […] 

Ras i curt, el món d'una infantesa que no fou cap paradís, ara un punt magnificat per les giragonses de la memòria. Fins i tot gosaria insinuar, amb les precaucions que calgui, que Retrat d'un assassí d'ocells recupera, amb un efecte multiplicador i una estructura molt més complexa, el mateix esquema de la narració 'Ara ja no canten': la història d'un misteri local adobat amb assassinats i presentat d'una manera retallada, fragmentària i progressiva. Com succeeix, de fet, amb els enigmes tèrbols que es desenterren a poc a poc i que marcaren profundament la infantesa del protagonista de la darrera novel•la d'Emili Teixidor. 

Tots dos llibres també s'assemblen pel cantó de la qualitat. Retrat d'un assassí d'ocells és una peça ben acabada, suggestiva, que sorprèn pel vigor de la llengua i per l'habilitat del narrador a l'hora d'ajustar les peces d'un trenca-closques més aviat revés. 

(Isidor Cònsul. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 346, setembre del 1988)