Heu de saber que els llibres no m'havien agradat mai fins que vaig descobrir l'home que tenia els ulls a l'illa del Tigre.
L'home que tenia els ulls a l'illa del Tigre era un vell de cabell blanc, de pell neta i colrada que caminava una mica encorbat pels carrers de la vila. Sempre anava a cos de camisa, unes camises sargides i netes, i portava espardenyes de set vetes, menys al cor de l'hivern, que es posava un jersei blau marí i unes botes de cuiro negre, com les d'un soldat.Era amable amb tothom, tenia les dents blanques, i dos sots al mig de les galtes i un altre a la barba. El seu tarannà era jovenívol: semblava un jove disfressat de vell. Tenia les mans grans i solcades de venes inflades com les cordes d'un vaixell.
La gent del poble li dèiem que tenia els ulls a l'illa del Tigre perquè el blau de les pupil·les li n'havia fugit, desaparegut, com si les llàgrimes o la humanitat se li n'haguessin endut lablavor, i ara li quedaven tots blancs, només amb un puntet de foscor a les ninetes.
Ara a més a més, l'home dels ulls nets, parlava sempre de l'illa del Tigre, on havia passat la seva joventut, enmig d'aventures i peripècies extraordinàries, abans de tornar al poble on havia nascut.
Ara vivia en una caseta del carrer de Dalt, tot sol, perquè els seus fills eren a Amèrica, a fer fortuna. En tenia dotze, de fills, i els tenia tots escampats pel món. Cada mes li enviaven diners per a viure, i li escrivien cartes llargues, amb el sobre ple de segells raríssims, amb dibuixos d'arbres grocs i de dones negres amb collarets vermells, de papagais de bec verd i d'indis de pell de color de bistec.
Quan rebia una d'aquestes cartes, el vell corria a casa d'un senyor del poble, que era molt savi, portava ulleres, sempre anava encorbat, i treballava a l'Ajuntament rera una taula plena de papers de gom a gom i vinga llegir i comptar i escriure tot el sant dia. I com parlava! Li dèiem l'home que parlava com un llibre.
Jo em pensava que tots els llibres parlaven com l'home de l'Ajuntament que deien que parlava com ells, i per això me n'allunyava. Em semblaven una cosa embafadora i una mica inútil, com embafadora i inútil era la xerrameca d'aquell home. Les biblioteques, per a mi, eren com cementiris: tot de llibres morts, i m'estimava més jugar i sortir a córrer al sol i capbussar-me al mar.
Quan el vell que tenia els ulls a l'illa del Tigre, deia abans, rebia una carta d'algun dels seus fills, la portava tot seguit a l'home que parlava com un llibre perquè la llegís. El bon vell no podia llegir, amb prou feines s'hi veia per no ensopegar pels carrers.
I heus aquí que un dia, un dels fills que corria també per aquelles contrades, li escriví en una carta que, passant per l'illa del Tigre, havia trobat els seus ulls, i els hi enviava en una caixeta, per mitjà d'un vaixell que arribaria al poble dintre d'unes setmanes. L'home que parlava com un llibre ho explicava al veïnat i ningú no s'ho creia. Com podia ser?
Extraordinari! Li tornarien els ulls? La vista, volien dir?
El vell somreia satisfet, tranquil davant la incredulitat i les brometes de la gent. Els nois del poble, jo entre ells, estàvem meravellats. Què passaria?
Transcorregueren els dies i arribà el vaixell que venia de lluny, d'illes inconegudes, puntets en el mapa, i tot el poble era al port esperant-lo.
El capità portava una caixeta a les mans i demanà a la gent pel vell dels ulls perduts.
Tothom es féu enrera i el nostre home quedà sol davant el capità.
Aleshores el capità li donà la capseta i el vell la deslligà i l'obrí a les palpentes, com si se la sabés de memòria, com si l'hagués oberta i tancada manta vegada.
A la capsa hi havia un llibre. Un llibre!, cridà, sorprès, tot el poble. Quina ensarronada!, rigué tothom, decebut, tornant-se'n a casa seva. Només restàrem els nois, encuriosits al voltant del vell.
-Aquí dintre -el vell ens explicà assenyalant el llibre-, hi vaig escriure totes les aventures que he passat, tot el que he viscut a l'illa del Tigre. Voleu ajudar-me a llegir-lo?
Perquè ens feia llàstima, quatre o cinc xicots diguérem que sí. Mentre un company el
llegia, el vell i nosaltres, amb els ulls tancats, vèiem tot el que les paraules suggerien: la jungla, els aventurers, els tigres, les caceres, els negres, els mestissos, les plantacions de cafè, les lluites per apoderar-se dels béns d'un príncep indígena, de les mines de diamants...
El vell interrompia de vegades la lectura per explicar-nos més coses encara. El vell ho recordava tot, el llibre era com ell, els seus ulls, la seva memòria. Quan el llibre acabà, els nois ja no deixàrem tranquil el vell. Volíem que ens expliqués més aventures i ell ho feia,
en sabia un sac.
- Tot el que explica -em digué un company-, ho hauríem d'escriure per recordar-nos-en.
Vaig trobar que tenia raó. Seria un llibre diferent dels de la biblioteca: seria un llibre viu com un home, un llibre que diria les coses pel seu nom.
Després em vaig assabentar que hi havia molts llibres vius com un home. El mestre ens féu una llista d'obres que ens agradarien tant com la del vell. La biblioteca, em deia ara jo, són els ulls i la memòria de gent llunyana que vol parlar amb nosaltres.
Va haver de passar una altra cosa perquè, a més d'interessants, jo trobés que els llibres eren necessaris per als homes. I és que jo no m'havia adonat mai encara que als llibres, a més d'ulls i memòria, hi havia paraules. Sí, sí, paraules, ja podeu riure. Jo em pensava que es feien amb lletres, els llibres, i per això em semblaven muts i morts.
Dies després de l'arribada de la caixeta, l'home que tenia els ulls a l'illa del Tigre caigué malalt. Feia llit i les veïnes en tenien cura, li feien brou de pa i aigües d'herbetes, però el vell no es deixondia.
Sabeu quina era l'única cosa que el revifava? Doncs les cartes dels seus fills. L'home que parlava com un llibre s'asseia a la capçalera del llit i les hi llegia. En sentir les paraules que li enviaren, el malalt semblava que tornés de mort a vida.
- Necessitaria una carta que durés tot un dia -digué el metge-, i l'endemà una de nova.
Aleshores l'home que parlava com un llibre va inventar-se un truc: en lloc d'una carta sí dia no, com arribaven ara, ell escriuria una carta falsa els dies que no tenia res per llegir-li.
Tal dit, tal fet. Però quan l'home de l'Ajuntament començà a llegir la carta falsa, el vell s'entristí, i a mesura que avançava la carta, el malalt encara es posava més trist.
- Què us passa?- li demanà el metge.
- Les paraules són falses- digué el malalt. - Els meus fills escriuen tal com parlen i jo els conec. Oi que vós coneixeu la veu dels vostres fills? Doncs jo també, encara que sigui escrita. I aquesta no és la seva veu.
El vell morí poc després.
Cada cop que tinc un llibre a les mans, ara que els he perdut la por, penso en l'home que tenia els ulls a l'illa del Tigre i em pregunto: De qui són els ulls d'aquest llibre? Quina veu hi ha tancada? De què em parlarà? Què em vol dir? Serà una veu autèntica?
I a través de les paraules, hi he trobat tants amics, tants ulls, tantes veus!
Emili Teixidor, Cavall Fort, núm. 114, febrer del 1968, (pàg. 12-13)
