Ernest Alós

Mestre del principi al final. Des que es va iniciar als 14 anys com a ajudant a l'escola de Santa Margarida de Montbui fins que va veure com el seu Pa negre, adaptat al cine, feia, en català, pedagogia de la realitat lingüística en les diferents Espanyes. I entremig, Emili Teixidor, mort ahir a Barcelona als 78 anys, va fer encara pedagogia de la lectura. Com a ensenyant, com a autor de literatura infantil i juvenil, com a prescriptor de llibres als mitjans de comunicació i finalment, en la seva maduresa, com a novel•lista per a adults d'una postguerra plena de diferents matisos del gris. 

Nascut de família camperola i obrera el 1933 a Roda de Ter, com el seu amic Miquel Martí i Pol, a diferència d'ell va deixar aviat la seva comarca natal de la Plana de Vic per convertir-la en «un territori mític de les seves novel•les», recorda la seva editora des del 2002, Esther Pujol. Tot i que va tornar com a mestre a Roda, la va deixar per estudiar Magisteri, Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme. 

Orfe de pare el 1948 (la dura postguerra que recupera en les seves novel•les) i becat a Barcelona, allà es troba el capellà Joan Alemany, amb qui funda el 1959 l'escola Patmos (després Betània-Patmos), que va dirigir fins al 1977, quan va passar al món de l'edició (primer a París, amb Robert Lafont, i més tard a Salvat). 

Com va recordar el seu amic i exrector de la Universitat de Vic Ricard Torrens en la laudatio del seu doctorat honoris causa, el febrer passat, «no hi ha dos Teixidors, el pedagog i l'escriptor», sinó que tots dos són els instruments que va utilitzar un humanista, el professor Teixidor «que va descobrir que els alumnes a qui ensenya a llegir no tenen bons llibres i es posa a escriure'ls». I ho va seguir fent: fa tan sols tres mesos l'editorial Cruïlla va publicar el seu últim títol infantil. Un entre moltíssims, entre els quals destaquen les aventures d'un joglar en temps de Jaume I a L'ocell de foc (1972, 950.000 exemplars des d'aleshores) i la sèrie de la Formiga Piga . La seva tasca de foment de la lectura va seguir amb el programa Mil paraules de TV-3, les seves recordades recomanacions a Catalunya Ràdio o la guia per incitar a llegir nens i adolescents La lectura i la vida. 

Teixidor passa tardanament a la literatura d'adults amb el llibre de relats Sic transit Gloria Swanson (1979), que obre el cicle narratiu centrat en les terres que van de Vic a les Guilleries, continuat amb Retrat d'un assassí d'ocells (1988) i Pa negre (2003). De fet, la pel•lícula d'Agustí Villaronga (2010) que pren el títol d'aquesta última novel•la, que va triomfar als Goya i es va convertir en la primera pel•lícula en català proposada per als Oscars, fusiona elements de tots aquests llibres. Després de l'èxit de Pa negre (120.000 exemplars) encara van arribar Laura Sants (2006) i Els convidats (2010), en què va aprofundir en la idea de mostrar l'ambivalència moral en què van navegar vencedors i vençuts. 

Els últims anys, Emili Teixidor va patir un càncer de lenta evolució i els efectes secundaris dels tractaments, sense que deixés que això li impedís mantenir la seva activitat. Esther Pujol, destacava ahir que va seguir «actiu fins al final» i que deixa una novel•la «molt avançada». De fet, l'activitat de Teixidor durant els últims mesos (per Sant Jordi encara va firmar llibres) no feia esperar un desenllaç tan precipitat. 

D’altra banda, l'escriptor es resistia a parlar de la seva salut. Preferia mirar endavant i no donar-se per al•ludit. El 23 de febrer passat, quan va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat de Vic, va evitar veure l'acte com un homenatge, el moment de mirar cap enrere i fer balanç, o fins i tot parlar més del compte de la seva relació amb la seva terra d'origen. 

Va respondre amb un discurs sobre el futur de les humanitats i el paper de la universitat com a reducte de resistència crítica. «Tinc reticències a parlar dels episodis que em toquen més de prop. Certes coses, especialment les més delicades, corren el perill de desfer-se si es diuen en veu alta. I passar una altra vegada per totes les nostres experiències seria banal». I quan semblava que s'estovava, va tancar l'assumpte: «Ja està bé tot com està i no hi donem més voltes que encara ho espatllarem». Un comiat amb pudor i discreció. 

(Ernest Alós. "Adéu, mestre", El Periódico de Cataluña, 21 de juny de 2012)