dijous, 7 de març del 2019
dimarts, 20 de juny del 2017
Homenatge a Emili Teixidor
Roda de Ter homenatja Emili Teixidor en el 5é aniversari de la seva mort
20.06.17
El
conseller de Cultura, Santi Vila, la directora de cinema, Isona Passola, el
periodista Antoni Bassas, els escriptors Miquel Obiols i Antoni Pladevall,
l'alcalde de Roda de Ter, Albert Serra, i la regidora de Cultura, Francesca
Costa, van pujar a l'escenari del Teatre Eliseu per parlar de la figura de
Teixidor.
Han passat 5 anys de la mort de l’escriptor Emili Teixidor i el poble de Roda de Ter va voler retre-li un homenatge en un acte que va tenir lloc al Teatre Eliseu el dilluns 19 de juny, coincidint amb l’aniversari de la seva mort. Va ser un acte obert al públic que va comptar amb l’assistència de familiars de Teixidor però també d’altres persones properes. L’acte va consistir en un seguit d’intervencions de persones vinculades amb l’escriptor i també pedagog, entre moltes d’altres facetes de Teixidor. La regidora de Cultura, Francesca Costa, va obrir l’acte donant la benvinguda, fent un repàs de la tragectòria de l’autor i també va llegir unes paraules de Federic Amat.
L’alcade de Roda de Ter, Albert Serra, va ser la primera persona a intervenir en un Teatre Eliseu que va aplegar més d’un centenar de persones. L’alcalde va demanar reivindicar amb orgull que “Roda de Ter és terra de lletres” i va recordar que figures com Emili Teixidor i Miquel Martí i Pol han donat a conèixer el municipi. També va assegurar que el llegat de Teixidor “quedarà per sempre ancorat en aquesta comarca i en aquest municipi que es diu Roda de Ter”.
La directora de cinema, Isona Passola, va expressar “l’emoció profunda” amb el que recorda Emili Teixidor i la seva intervenció va consistir en explicar com va anar el procés de creació de la pel•lícula “Pa Negre” de la novel.la del mateix autor. Passola va recordar la “generositat enorme i màxima confiança” de Teixidor quan li van proposar fer la pel•lícula. “L’èxit de la pel•lícula va fer molt i molt feliç a l’Emili. És per això que estic tan contenta. Més que pel fet que el film aconseguís una fita històrica per al cinema català com és arribar als premis Oscars de Hollywood”. Segons Passola, “vam contribuir que morís plenament feliç”.
L’escriptor Miquel Obiols, rodenc i gran amic, va explicar com va ser la seva relació al llarg dels anys amb Teixidor, ja des de la infantesa, un era de Can Sempre i l’altre de Can Soca: “La nostra amistat va durar fins els darrers dies”. Obiols el recorda com un home polifacètic de qui en va destacar el sentit de l’humor i va assegurar que a l’Emili li hauria agradat molt aquest homenatge s’hagi fet al Teatre del “Liceu” de Roda de Ter, com el solien anomenar per fer broma, o també al desaparegut Centro Parroquial. Va explicar diverses anècdotes viscudes amb Teixidor, com els llibres que li anava a buscar a casa seva o diverses mostres d’amistat, i va assegurar que: “Sóc qui sóc gràcies a l’Emili”.
El periodista Antoni Bassas va explicar com va “fitxar” Teixidor com a col•laborador diari del programa “Els matins de Catalunya Ràdio” quan n’era el presentador i director. “Va ser un mestre en totes les acepcions de la paraula. Jo en vaig ser deixeble. Va ser una persona per ser presa com a model. Una persona elegant”, va assegurar Bassas qui per acabar-lo de definir va utilitzar una frase de Jaume Espinàs: “L’estil és el que penses”. En va destacar al seva ironia, la qual “no tenia límits”. I la trajectòria professional de Bassas va voler que quan es va presentar Pa Negre a Hollywood ell estés de corresponsal de TV3: “Va ser una regal de la vida veure Pa Negre des d’un cinema de Hollywood”. Tot i que després de “Els matins”, Bassas va continuar mantenint relació amb Teixidor, assegura que la seva mort el va agafar desprevingut: “Des d’aleshores, no deixo de pensar amb l’Emili i en persones com ell. Amb el seu mestratge i com ens ha guiat en tantes coses a la vida”.
De totes les intervencions de la nit, la de l’escriptor de Taradell Antoni Pladevall va ser la que es va fer des d’un punt de vista més literari i va començant definint Teixidor com un “animal literari”. Com anécdota, va explicar com Emili Teixidor va valorar un dels primers treballs de Pladevall com a “exercici” i no com a novel•la, apreciació que va servir a l’escriptor de Taradell per acabar de pulir l’obra i que en sortís un llibre més reiixit. Segons Pladevall, la pedra narrativa de Teixidor és el llibre “Sic transit Glòria Swanson”, a partir del qual n’ha sorgit tota la resta d’obra al voltant de la postguerra a la Plana de Vic i comarca d’Osona “que va anar ampliant i perfeccionant amb obres posteriors”. Per Pladevall, “la clau de volta de l’èxit de Teixidor és la recreació de la riquesa de la llengua viva del món rural osonenc, Roda de Ter i la Plana de Vic”. I el va qualificar de referent literari de la postguerra com Joan Sales va ser de la guerra civil espanyola. Pladevall va acabar dient: “Emili Teixidor va optar per la poesia en prosa i va deixar la poesi en vers per al seu estimar Miquel Martí i Pol”.
Les intervencions van acabar amb les paraules del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila, el qual va començar buscant punts en comú entre Joan Fuster i Emili Teixidor, autor de qui es commemora els 25 anys de la seva mort. En va destacar “el compromís rabiós amb la llibertat”, la “profundíssima humanitat” i “la capacitat d’ironia i humilitat”. Vila considera que organitzar actes commemoratius són necessaris per “convidar a tornar a llegir l’autor”.
La regidora de Cultura, Francesca Costa, va tancar a l’acte qualificant Teixidor de “mestre de mestres” i donant pas a l’actuació al piano de Manu Guix, exalumne de Teixidor, que va interpretar temes de Lluís Llach.
Entre el públic hi havia la responsable dels Serveis Territorials a la Catalunya Central del departament de Cultura de la Generalitat, M. Àngels Blasco, el president del Consell Comarcal d’Osona, Joan Roca, l’editora Ester Pujol, al director de l’escola Betània Patmos, Jacint Bassó, el vicerector Jordi Villà i degà Eduard Ramírez de la Universitat de Vic, entre d’altres.
A l’entrada del Teatre Eliseu es va poder veure en uns plafons l’auca de l’Emili Teixidor, obra de Joan Vilama i amb dibuixos de Anna Beatriz Reina, que s’ha fet en motiu de l’homenatge. Aquests plafons seran cedits a l’escola Emili Teixidor, una vegada s’inuauguri l’edifici definitiu.
Han passat 5 anys de la mort de l’escriptor Emili Teixidor i el poble de Roda de Ter va voler retre-li un homenatge en un acte que va tenir lloc al Teatre Eliseu el dilluns 19 de juny, coincidint amb l’aniversari de la seva mort. Va ser un acte obert al públic que va comptar amb l’assistència de familiars de Teixidor però també d’altres persones properes. L’acte va consistir en un seguit d’intervencions de persones vinculades amb l’escriptor i també pedagog, entre moltes d’altres facetes de Teixidor. La regidora de Cultura, Francesca Costa, va obrir l’acte donant la benvinguda, fent un repàs de la tragectòria de l’autor i també va llegir unes paraules de Federic Amat.
L’alcade de Roda de Ter, Albert Serra, va ser la primera persona a intervenir en un Teatre Eliseu que va aplegar més d’un centenar de persones. L’alcalde va demanar reivindicar amb orgull que “Roda de Ter és terra de lletres” i va recordar que figures com Emili Teixidor i Miquel Martí i Pol han donat a conèixer el municipi. També va assegurar que el llegat de Teixidor “quedarà per sempre ancorat en aquesta comarca i en aquest municipi que es diu Roda de Ter”.
La directora de cinema, Isona Passola, va expressar “l’emoció profunda” amb el que recorda Emili Teixidor i la seva intervenció va consistir en explicar com va anar el procés de creació de la pel•lícula “Pa Negre” de la novel.la del mateix autor. Passola va recordar la “generositat enorme i màxima confiança” de Teixidor quan li van proposar fer la pel•lícula. “L’èxit de la pel•lícula va fer molt i molt feliç a l’Emili. És per això que estic tan contenta. Més que pel fet que el film aconseguís una fita històrica per al cinema català com és arribar als premis Oscars de Hollywood”. Segons Passola, “vam contribuir que morís plenament feliç”.
L’escriptor Miquel Obiols, rodenc i gran amic, va explicar com va ser la seva relació al llarg dels anys amb Teixidor, ja des de la infantesa, un era de Can Sempre i l’altre de Can Soca: “La nostra amistat va durar fins els darrers dies”. Obiols el recorda com un home polifacètic de qui en va destacar el sentit de l’humor i va assegurar que a l’Emili li hauria agradat molt aquest homenatge s’hagi fet al Teatre del “Liceu” de Roda de Ter, com el solien anomenar per fer broma, o també al desaparegut Centro Parroquial. Va explicar diverses anècdotes viscudes amb Teixidor, com els llibres que li anava a buscar a casa seva o diverses mostres d’amistat, i va assegurar que: “Sóc qui sóc gràcies a l’Emili”.
El periodista Antoni Bassas va explicar com va “fitxar” Teixidor com a col•laborador diari del programa “Els matins de Catalunya Ràdio” quan n’era el presentador i director. “Va ser un mestre en totes les acepcions de la paraula. Jo en vaig ser deixeble. Va ser una persona per ser presa com a model. Una persona elegant”, va assegurar Bassas qui per acabar-lo de definir va utilitzar una frase de Jaume Espinàs: “L’estil és el que penses”. En va destacar al seva ironia, la qual “no tenia límits”. I la trajectòria professional de Bassas va voler que quan es va presentar Pa Negre a Hollywood ell estés de corresponsal de TV3: “Va ser una regal de la vida veure Pa Negre des d’un cinema de Hollywood”. Tot i que després de “Els matins”, Bassas va continuar mantenint relació amb Teixidor, assegura que la seva mort el va agafar desprevingut: “Des d’aleshores, no deixo de pensar amb l’Emili i en persones com ell. Amb el seu mestratge i com ens ha guiat en tantes coses a la vida”.
De totes les intervencions de la nit, la de l’escriptor de Taradell Antoni Pladevall va ser la que es va fer des d’un punt de vista més literari i va començant definint Teixidor com un “animal literari”. Com anécdota, va explicar com Emili Teixidor va valorar un dels primers treballs de Pladevall com a “exercici” i no com a novel•la, apreciació que va servir a l’escriptor de Taradell per acabar de pulir l’obra i que en sortís un llibre més reiixit. Segons Pladevall, la pedra narrativa de Teixidor és el llibre “Sic transit Glòria Swanson”, a partir del qual n’ha sorgit tota la resta d’obra al voltant de la postguerra a la Plana de Vic i comarca d’Osona “que va anar ampliant i perfeccionant amb obres posteriors”. Per Pladevall, “la clau de volta de l’èxit de Teixidor és la recreació de la riquesa de la llengua viva del món rural osonenc, Roda de Ter i la Plana de Vic”. I el va qualificar de referent literari de la postguerra com Joan Sales va ser de la guerra civil espanyola. Pladevall va acabar dient: “Emili Teixidor va optar per la poesia en prosa i va deixar la poesi en vers per al seu estimar Miquel Martí i Pol”.
Les intervencions van acabar amb les paraules del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila, el qual va començar buscant punts en comú entre Joan Fuster i Emili Teixidor, autor de qui es commemora els 25 anys de la seva mort. En va destacar “el compromís rabiós amb la llibertat”, la “profundíssima humanitat” i “la capacitat d’ironia i humilitat”. Vila considera que organitzar actes commemoratius són necessaris per “convidar a tornar a llegir l’autor”.
La regidora de Cultura, Francesca Costa, va tancar a l’acte qualificant Teixidor de “mestre de mestres” i donant pas a l’actuació al piano de Manu Guix, exalumne de Teixidor, que va interpretar temes de Lluís Llach.
Entre el públic hi havia la responsable dels Serveis Territorials a la Catalunya Central del departament de Cultura de la Generalitat, M. Àngels Blasco, el president del Consell Comarcal d’Osona, Joan Roca, l’editora Ester Pujol, al director de l’escola Betània Patmos, Jacint Bassó, el vicerector Jordi Villà i degà Eduard Ramírez de la Universitat de Vic, entre d’altres.
A l’entrada del Teatre Eliseu es va poder veure en uns plafons l’auca de l’Emili Teixidor, obra de Joan Vilama i amb dibuixos de Anna Beatriz Reina, que s’ha fet en motiu de l’homenatge. Aquests plafons seran cedits a l’escola Emili Teixidor, una vegada s’inuauguri l’edifici definitiu.
-----------------
Roda de Ter homenatja l'escriptor Emili Teixidor en el 5è aniversari de la seva mort
El periodista Antoni
Bassas intervé en l'homenatge en record a l'escriptor Emili Teixidor a Roda de
Ter, en l'aniversari dels cinc anys de la seva mort. Imatge del 19 de juny de
2017.
ACN Roda de Ter.-El Teatre Eliseu de Roda de Ter s'ha convertit en
l'epicentre de l'acte que ha homenatjat la figura i l'obra de l'escriptor,
pedagog i periodista Emili Teixidor, cinc anys després de la seva mort.
Familiars, amics i gent del món de les lletres com l'escriptor Antoni Pladevall
o la directora Isona Passola han pujat dalt de l'escenari per dedicar un sentit
record a Teixidor. Per la seva banda, el conseller de Cultura, Santi Vila, n'ha
destacat el seu aire "sorneguer", però també la seva humilitat i "profunda
humanitat". Vila ha posat de relleu l'interès que té la commemoració de
l'aniversari de la seva mort perquè "convida" els ciutadans a llegir
o rellegir la seva obra. De fet, "llegir-lo és el millor homenatge que se
li pot fer a Teixidor", ha assenyalat el conseller. La interpretació de
Manu Guix al piano, exalumne d'Emili Teixidor a l'Escola Patmos que va fundar a
Barcelona, ha clos l'acte.
Unes 150 persones han volgut retre un homenatge aquest dilluns al vespre a
l'escriptor Emili Teixidor al Teatre Eliseu de Roda de Ter amb motiu del 5è
aniversari de la seva mort. Un retrat del literat presidia l'entrada i, a
l'altra banda, el públic podia descobrir una exposició realitzada a base de
plafons amb una auca dedicada a Emili Teixidor. La directora de cinema Isona Passola
ha recordat el procés de creació de la pel·lícula 'Pa Negre' i ha destacat
l'"enorme generositat de l'Emili", que va respectar sempre tot el
procés. Passola ha explicat que ni ella ni el director, Agustí Villaronga, es
van imaginar mai l'èxit de la pel·lícula, però s'ha mostrat molt agraïda amb
Teixidor perquè la seva obra va permetre posicionar el cinema català a primera
fila, "i això a ell també el va fer molt feliç". De fet, amb les
presentacions fetes arreu del món de la pel·lícula, "es tenia la sensació
que una pel·lícula que parlava d'aquí, podia arribar a tot arreu, a Vietnam o a
Hong Kong". Segons Passola, "gràcies al talent de l'Emili es va
aconseguir que la gent se sentís concernida amb la guerra". El periodista
Antoni Bassas també ha destacat el desig d'universalitat de l'obra de Teixidor
i ha recordat que quan 'Pa Negre' va arribar a Hollywood ell era corresponsal,
"i veure el nom de l'Emili Teixidor a la gran pantalla va ser tot un
regal". De la seva banda, els escriptors Miquel Obiols i Antoni Pladevall
també han intervingut en l'acte per elogiar la figura i l'obra d'un Emili
Teixidor que els era molt proper. Pladevall ha animat a tothom a llegir 'Sic
trànsit Glòria Swanson', el llibre que segons ha explicat "concentra"
tot l'univers del literat. "Un cop aquest llibre va sortir al mercat, ja
va venir la resta, que són perfeccionaments de la primera peça", ha
assenyalat. De fet, per l'escriptor, sense aquesta primera obra, "no
s'hauria parlat mai de 'Pa Negre'". En la intervenció de Pladevall,
l'escriptor també ha destacat la riquesa de la llengua de Teixidor. "No
conec un millor exhumador de la genuïna parla popular", ha
ressaltat.L'alcalde de Roda de Ter, Albert Serra, ha assenyalat que el municipi
és "terra de lletres" i s'ha mostrat compromès amb la difusió del
llegat no només de Teixidor, sinó també de Miquel Martí Pol, dos autors que han
donat molta projecció a Roda. "Mai serà suficient tot l'esforç per donar a
conèixer i reconèixer el seu llegat", ha assenyalat.D'altra banda, la
Biblioteca Bac de Roda exposarà "El llibre i la lectura: l'univers
literari d'Emili Teixidor" de Carme Rubio. Es tracta d'una exposició i
mostra documental de la producció literària d'Emili Teixidor que es podrà veure
fins el 25 de juny. Vida i obraL'escriptor rodenc va morir el 19 de juny de
2012 a Barcelona a l'edat de 78 anys. Teixidor va néixer a Roda de Ter l'any
1933, va coincidir els seus primers anys de formació amb el poeta Miquel Martí
i Pol. Mestre de professió, Teixidor va començar la seva producció literària el
1960 amb obres per a públic infantil i juvenil. L'any 1979 va escriure la seva
primera obra per a adults, 'Sic trànsit Glòria Swanson', i va consolidar la
trajectòria amb la novel·la 'Pa negre' (2003), que va guanyar el Premi Nacional
de Literatura. A Roda de Ter, una de les escoles porta el seu nom i molts
rodencs se senten identificats amb les seves obres perquè hi reconeixen noms i
llocs que els recorden el poble.Va començar el camí literari paral·lelament a
la docència, amb títols que han esdevingut clàssics juvenils, com ara 'Les
rates malaltes' (1967), premi Joaquim Ruyra, 'Dídac, Berta i la màquina de
lligar boira' (1969) i 'L'ocell de foc' (1969), sovint ambientades a la plana
de Vic de la seva infància. A la vegada, va col·laborar en algunes revistes com
'Cavall Fort' o 'Oriflama', dirigides al públic infantil i juvenil. Entre la
seva obra per a adults destaca el recull de narrativa 'Sic trànsit Glòria
Swanson' (1979), amb el que va obtenir el premi Crítica Serra d'Or, i les
novel·les 'Retrat d'un assassí d'ocells' (1988) i 'El llibre de les mosques'
(2000), que va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la.La més aclamada de
totes, però, va ser 'Pa negre' (2003), guanyadora dels premis Joan Crexells,
Lletra d'Or, Premi Nacional de Literatura i Maria Àngels Anglada. A més, 'Pa
negre' es va portar al cinema de la mà del director Agustí Villaronga el 2010.
Després de l'èxit, Teixidor va continuar la seva producció amb 'Laura Sants'
(2006), i 'Els convidats' (2010). A més dels guardons literaris, al 1992 Emili
Teixidor fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi, concedida per la
Generalitat.A part de la seva obra literària, Emili Teixidor va escriure guions
per a la ràdio i la televisió, articles periodístics i reculls d'articles de
les seves intervencions radiofòniques, com 'En veu alta: escrits per a la
ràdio' (1998). La seva faceta periodística el va portar a dirigir i presentar
el programa sobre llibres 'Mil Paraules' a TV3. Teixidor té obra traduïda al
castellà, al francès, a l'italià i al portuguès.
dilluns, 19 de juny del 2017
Proper homenatge a Emili Teixidor
Homenatge a l’escriptor Emili Teixidor, en el 5è aniversari de la seva mort
El proper 19 de juny es commemora el 5è aniversari de la mort de
l'escriptor Emili Teixidor. El poble de Roda de Ter li farà un homenatge al
Teatre Eliseu, aquest mateix dia, a les 7 de la tarda. Hi haurà la participació
de diverses persones vinculades amb l'homenatjat, les quals per ordre
d'intervenció seran les següents:
Il•lustríssim Sr. Albert Serra i Vergara, alcalde de Roda de Ter
Sra. Isona Passola, directora de cinema
Sr. Miquel Obiols, escriptor
Sr. Antoni Bassas, periodista
Sr. Antoni Pladevall, escriptor
Honorable Sr. Santi Vila, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Seguidament clourà l'acte l'actuació musical de Manu Guix (director musical,
cantautor i exalumne d'Emili Teixidor).
Data:
Lloc:
C. Bac de Roda, 1 bis
08510 - Roda de Ter
dimarts, 23 de maig del 2017
PREMIO NACIONAL DE LITERATURA INFANTIL Y JUVENIL
Emili Teixidor gana el Premio
Nacional de Literatura Infantil y Juvenil
Barcelona, 28 de octubre de 1997
El escritor barcelonés Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) ganó ayer el
Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, dotado con 2,5 millones de
pesetas, por su cuento La amiga más amiga de la hormiga Miga
(L'amiga més amiga de la formiga Piga), publicado el pasado mes de
mayo en castellano por SM y en catalán por la editorial Cruïlla. "Ha sido
una sorpresa recibir el premio. El año pasado quedé finalista y me mandaron una
carta para decírmelo, pero este año no sabía nada de nada. Siempre hay
consideraciones por parte del jurado que el ganador nunca llega a saber",
dijo Teixidor ayer a este diario.La amiga más amiga de la hormiga Miga, cuento
que ya había sido galardonado con la Medalla de Oro Internacional de literatura
infantil, que el autor recibirá el año próximo en. Nueva Delhi (India), es,
según explica Teixidor, un constante juego de palabiras. "La historia que
narra, la de una hormiga que, cansada de seguir la fila india de los de su
especie, se hace amiga de la jirafa Rafa, me sirve para realizar un juego de
palabras. Porque la literatura sirve para darnos las palabras, el
lenguaje".
Teixidor, que escribió la versión catalana y castellana de forma
simultánea, asegura que cuando escribe un libro infantil o juvenil lo hace
pensando en que también pueda interesar a los adultos. "Mi lema es que mis
libros puedan ser leídos por adultos sin que se les caiga la cara de vergüenza
por lo que están- leyendo".,
El autor no cree en la crisis de lectores. "En términos generales, hoy
se lee más que nunca. No creo en los tópicos de que la televisión y el cine
restan lectores. Cada uno es feliz haciendo lo que quiere hacer", asegura.
La salud de la literatura infantil y juvenil es, a juicio de Teixidor,
buena, pero con una competencia abrumadora por parte del manga japonés y por
las historias Disney. "En un mundo como el infantil, dominado por las
historias que llegan de fuera, los españoles debemos luchar constantemente para
preservar nuestro imaginario y el de los niños".
Como finalistas al Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil se
encontraban los nombres de Xabier P. Docampo, Joan Manuel Gisbert, Juan Madrid,
que fue finalista con dos libros, al igual que Bernardo Atxaga, Antonio García
Teixero, Teresa Durán y Marilar Aleixandre.
dilluns, 22 de maig del 2017
Zwart brood
Editorial Uithoorn : Karakter, cop. 2012 – Carla Zijlemaker
|
Traducció: Pa Negre
SINOPSI
Autobiografisch
getint relaas over het opgroeien van een jongen in de moeilijke jaren na de
Spaanse Burgeroorlog (1936-1939).
Premi Maria Angels Anglada per l'obra “Pa Negre”
Emili Teixidor guanya amb 'Pa negre' el primer premi de narrativa Maria Àngels Anglada.
2004
L'escriptor Emili
Teixidor ha guanyat amb 'Pa negre' la primera edició del Premi de Narrativa
Maria Àngels Anglada. El premi, instituït per l'Institut Ramon Muntaner de
Figueres, pretén contribuir al foment de la literatura catalana, refermar la
projecció cívica i cultural de l'Institut i enaltir la memòria de l'escriptora
Maria Àngels Anglada, exprofessora del centre.
El jurat del premi, presidit pel director del centre, Joan Antoni Poch, i
integrat per les escriptores Maria Mercè Roca i Isabel-Clara Simó; els
catedràtics de Llengua i Literatura, Joan Ferrerós i Jordi Pla, el degà
d'estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Guillament;
l'escriptor Josep Valls i el periodista i editor Rafael Pascuet, com a
secretari, va decidir guardonar 'Pa negre', editada per Columna l'any passat,
per la seva qualitat literària i ètica.
Emili Teixidor és un autor amb una sòlida carrera literària. Els seus llibres
han estat traduïts a diferents idiomes i han rebut diversos premis com el Premi
de la Generalitat de Catalunya, el Premi Nacional de Literatura, el Sant Jordi
de Novel·la i el de la Crítica Serra d'Or, entre altres.
A banda d'un bon nombre de narracions per a un públic infantil i juvenil, Emili
Teixidor ha publicat els llibres per a adults 'Sic transit Gloria Swanson'
(1979), 'Retrat d'un assassí d'ocells' (1988), 'El llibre de les mosques'(1999)
i l'ara premiat 'Pa negre'. En la seva última novel·la, l'escriptor osonenc fa
una crònica dels anys difícils de la postguerra civil escrita a cavall de la
memòria personal i la ficció.
Dotat amb tres mil euros, el premi compta amb el suport de la família
Geli-Anglada i amb el patrocini de la Diputació de Girona i la Fundació Miquel,
així com amb la col·laboració de l'Ajuntament de Figueres i del Consell
Comarcal de l'Alt Empordà. El premi serà concedit, amb la presència de l'autor
guardonat, en el decurs d'un acte acadèmic, de caràcter públic, que es farà a
l'Institut Ramon Muntaner de Figueres el proper 10 de juny.
Què se'n fa dels llibres?
Emili Teixidor - Guillem Terribas - Sebastià Fàbregues
1992
Editat: Fundació Jaume Bofill
Retrats "Emili Teixidor"
Sebastià Bennasar
2013
L'AELC publica el retrat d'Emili Teixidor
L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana acaba de publicar el 25è número de la col·lecció Retrats, dedicat a l'escriptor, professor i periodista Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933 - Barcelona, 2012), que el 2011 va ser reconegut amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació dels escriptors i escriptores associats a l'AELC.
El retrat, escrit per Sebastià Bennasar, fa un repàs de l'obra i la trajectòria vital d'Emili Teixidor, i compta amb una introducció de Jordi Muñoz. Podeu descarregar-vos la publicació a l'apartat Publicacions > Retrats del menú esquerre d'aquest web. Si preferiu una còpia en paper poseu-vos en contacte amb l'Associació. Tots els associats en rebran una còpia en paper.
PREMI JAUME FUSTER
L'illa dels
llibres
Emili Teixidor rep el X Premi Jaume Fuster.
6 maig 2011
Emili Teixidor, ha rebut el X Premi Jaume Fuster que concedeix l’Associació
d’Escriptors a la Llengua Catalana a escriptors de reconegut prestigi per la
seva trajectòria. El guardó li arriba poc després dels
èxits de la pel·lícula ‘Pa negre’, una adaptació de la novel·la de l’escriptor
de Roda de Ter.
Emili Teixidor és escriptor, pedagog i periodista i ha escrit
moltes obres adreçades a un públic infantil i juvenil, tot i que ha
publicat novel·les per a adults.
Va comneçar la carrera com a escriptoramb Les rates malaltes, Dídac,
Berta i la màquina de lligar boira i L’ocell de foc.
Ha destacat per la publicació de les novel·les Sic trànsit Glòria
Swanson , Retrat d’un assassí d’ocells, El llibre
de les mosques Pa negre, Laura Sants i Els
convidats .
A més d’aquest premi, Emili Teixidor ha rebut durant la seva trajectòria
literària altres guardons com el Crítica Serra d’Or de narrativa, el Sant Jordi
de novel·la, el Creixells, el Premi Nacional de Cultura de literatura infantil
i juvenil i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat a la seva trajectòria.
Els guanyadors del Premi Jaume Fuster dels últims anys són: Màrius
Sampere (2010), Maria Barbal (2009), Montserrat Abelló (2008), Joan Francesc
Mira (2007), Feliu Formosa (2006), Carme Riera (2005), Maria Antònia Oliver
(2004), Jaume Cabré (2003), Quim Monzó (2002) i Jesús Moncada (2001).
--------
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), amb votació directa dels propis escriptors/es, ha condecit el divendres 6 de maig el Premi Jaume Fuster a Emili Teixidor per la seva trajectòria de reconegut prestigi i pel conjunt de la seva obra en llengua catalana.
L’acte s’ha celebrat a l’Aula dels Escriptors de l’Ateneu Barcelonès i ha comptat amb la participació del propi Emili Teixidor, que ha rebut de mans del president de l’AELC, Guillem-Jordi Graells, el diploma acreditatiu i una ploma com a símbol del premi. El director de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, Jordi Muñoz, ha glossat la seva trajectòria i obra.
L'acte, breu i emotiu, ha estat presentat per Guillem-Jordi Graells, qui ha indicat que per primer el guanyador s'ha escollit mitjançant dues rondes de votacions, una primera de general i la segona per escollir entre uns pocs finalistes. Tot seguit Jordi Muñoz ha fet la glossa de la trajectòria d'Emili Teixidor, basant-se en tres aspectes fonamentals de l'autor de Roda de Ter. En primer lloc el mestratge i la vessant pedagògica i divulgadora de la seva obra; la seva tasca important de divulgador d'idees, i en tot moment la incitació a la lectura entre els infants i els joves. El segon punt que ha destacat Jordi Muñoz ha estat la seva feina amb l'art i l'ofici de l'escriptura i l'exigència que l'autor sempre té d'escriure bé. Segons Teixidor, som animals de llenguatge, i la primera funció de la novel·la és el llenguatge, seguida de l'emoció. Per això reivindica la poesia com a primigènia. Muñoz ha esmentat la memòria i l'oblit com a tercera característica de la trajectòria d'Emili Teixidor. Per Teixidor sense literatura no podem heretar res, i la tasca d'aquesta es recuperar un dels dons dels morts, la memòria. A través de la bona literatura ens podem reconciliar amb el passat.
Abans d'acabar l'acte el flamant XI Premi Jaume Fuster ha contestat les preguntes dels periodistes, tot parlant dels límits de gènere que implica la literatura infantil i juvenil, fet que provoca que amb la literatura per a adults se senti totalment lliure; de la feina diària d'escriure cada dia sense excepció, o de la qualitat de les noves generacions d'escriptors, tot reivindicant figures com la de Folch i Torres, injustament oblidades malgrat la seva tasca de pioner en literatura infantil.
Emili Teixidor, Guillem-Jordi Graells i Jordi Muñoz.
--------
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), amb votació directa dels propis escriptors/es, ha condecit el divendres 6 de maig el Premi Jaume Fuster a Emili Teixidor per la seva trajectòria de reconegut prestigi i pel conjunt de la seva obra en llengua catalana.
L’acte s’ha celebrat a l’Aula dels Escriptors de l’Ateneu Barcelonès i ha comptat amb la participació del propi Emili Teixidor, que ha rebut de mans del president de l’AELC, Guillem-Jordi Graells, el diploma acreditatiu i una ploma com a símbol del premi. El director de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, Jordi Muñoz, ha glossat la seva trajectòria i obra.
L'acte, breu i emotiu, ha estat presentat per Guillem-Jordi Graells, qui ha indicat que per primer el guanyador s'ha escollit mitjançant dues rondes de votacions, una primera de general i la segona per escollir entre uns pocs finalistes. Tot seguit Jordi Muñoz ha fet la glossa de la trajectòria d'Emili Teixidor, basant-se en tres aspectes fonamentals de l'autor de Roda de Ter. En primer lloc el mestratge i la vessant pedagògica i divulgadora de la seva obra; la seva tasca important de divulgador d'idees, i en tot moment la incitació a la lectura entre els infants i els joves. El segon punt que ha destacat Jordi Muñoz ha estat la seva feina amb l'art i l'ofici de l'escriptura i l'exigència que l'autor sempre té d'escriure bé. Segons Teixidor, som animals de llenguatge, i la primera funció de la novel·la és el llenguatge, seguida de l'emoció. Per això reivindica la poesia com a primigènia. Muñoz ha esmentat la memòria i l'oblit com a tercera característica de la trajectòria d'Emili Teixidor. Per Teixidor sense literatura no podem heretar res, i la tasca d'aquesta es recuperar un dels dons dels morts, la memòria. A través de la bona literatura ens podem reconciliar amb el passat.
Abans d'acabar l'acte el flamant XI Premi Jaume Fuster ha contestat les preguntes dels periodistes, tot parlant dels límits de gènere que implica la literatura infantil i juvenil, fet que provoca que amb la literatura per a adults se senti totalment lliure; de la feina diària d'escriure cada dia sense excepció, o de la qualitat de les noves generacions d'escriptors, tot reivindicant figures com la de Folch i Torres, injustament oblidades malgrat la seva tasca de pioner en literatura infantil.
Fotos: Carme Esteve.
El nom de Teixidor se suma als anteriors guanyadors d’aquest premi, concedit mitjançant votació de tots els associats de l’AELC: Màrius Sampere (2010), Maria Barbal (2009), Montserrat Abelló (2008), Joan Francesc Mira (2007), Feliu Formosa (2006), Carme Riera (2005), Maria Antònia Oliver (2004), Jaume Cabré (2003), Quim Monzó (2002) i Jesús Moncada (2001).
Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933). Escriptor, pedagog i periodista. Escriu principalment narrativa infantil i juvenil, amb una trentena de llibres publicats, i novel·la per a adults. Inicia la seva producció amb diversos títols que han esdevingut clàssics juvenils, com ara Les rates malaltes (1967), premi Joaquim Ruyra; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969) iL'ocell de foc (1969). Per al públic adult escriu el recull de narrativa Sic trànsit Glòria Swanson (1979), premi Crítica Serra d'Or, i les novel·les Retrat d'un assassí d'ocells (1988); El llibre de les mosques (2000), premi Sant Jordi de novel·la, i la més aclamada de totes, Pa negre (2003), guanyadora dels premis Joan Crexells, Lletra d'Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura i Maria Àngels Anglada, i en el qual s’ha basat l’exitosa pel·lícula d’Agustí Villaronga. Continua la seva producció amb la publicació de les novel·les Laura Sants (2006) i Els convidats (2010).
També escriu guions per a la ràdio i la televisió, articles periodístics i reculls d'articles de les seves intervencions radiofòniques, com ara En veu alta: escrits per a la ràdio (1998).
El nom de Teixidor se suma als anteriors guanyadors d’aquest premi, concedit mitjançant votació de tots els associats de l’AELC: Màrius Sampere (2010), Maria Barbal (2009), Montserrat Abelló (2008), Joan Francesc Mira (2007), Feliu Formosa (2006), Carme Riera (2005), Maria Antònia Oliver (2004), Jaume Cabré (2003), Quim Monzó (2002) i Jesús Moncada (2001).
Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933). Escriptor, pedagog i periodista. Escriu principalment narrativa infantil i juvenil, amb una trentena de llibres publicats, i novel·la per a adults. Inicia la seva producció amb diversos títols que han esdevingut clàssics juvenils, com ara Les rates malaltes (1967), premi Joaquim Ruyra; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969) iL'ocell de foc (1969). Per al públic adult escriu el recull de narrativa Sic trànsit Glòria Swanson (1979), premi Crítica Serra d'Or, i les novel·les Retrat d'un assassí d'ocells (1988); El llibre de les mosques (2000), premi Sant Jordi de novel·la, i la més aclamada de totes, Pa negre (2003), guanyadora dels premis Joan Crexells, Lletra d'Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura i Maria Àngels Anglada, i en el qual s’ha basat l’exitosa pel·lícula d’Agustí Villaronga. Continua la seva producció amb la publicació de les novel·les Laura Sants (2006) i Els convidats (2010).
També escriu guions per a la ràdio i la televisió, articles periodístics i reculls d'articles de les seves intervencions radiofòniques, com ara En veu alta: escrits per a la ràdio (1998).
divendres, 19 de maig del 2017
Black bread film
SYNOPSIS
Andreu, an 11-year-old country boy, witnesses a horrifying murder. When
the authorities suspect his father, and his family becomes threatened by local
politics, Andreu escapes into a fantasy world based on the supernatural folk
tales of the surrounding hills and forests. Eventually Andreu realises he must
leave his fantasy world to track down the real killer and betray his own roots
to survive.
Rating: NR
Genre: Drama
Directed
By: Agustí Villaronga
Written
By: Agustí Villaronga
Runtime: 108 minutes
Studio: Massa d'Or Produccions
-------
We got this covered
Black Bread is one of SFIFF’s more understated films,
despite a few fairly grotesque moments. It’s an examination of the effects of
politics and war on the Spanish people immediately following the Spanish Civil
War. With its slight supernatural themes, it firmly reminds us ofGuillermo del Toro’s Pan’s
Labyrinth (Sergi Lopez is
even cast here in a role very
similar to the ruthless authority figure he played in Pan’s Labyrinth).
Black Bread stays
much more firmly rooted in reality, however. The film is directed by Agustí Villaronga who adapted it from a very
critically acclaimed novel by Emili Teixidor. The
film focuses on a ten year old by the name of Andreu who is just old enough to
begin understanding the complex world going on around him. And it is very
complex.
At its very simplest, Black Bread begins as a
ghost/murder mystery. A cloaked figure murders a man and his son by
leading their carriage off a cliff. There’s a brutality in this beginning scene
that is only seen once more throughout the duration of the film. It’s a
lovely reminder to see things as vividly and intensely as Andreu would.
Andreu’s father, Farriol, is accused of the murders, although it becomes clear
that the only motive the police really have to make this accusation is
Farriol’s history of protesting against the new government and promoting his
liberal political views–you’ll remember the fascists won the war–Farriol’s
family are republicans. As Andreu attempts to exonerate his father, he finds
much more in the world surrounds him than he wants to know.
One complaint I had was that the film is unashamedly
created for mainstream audiences. And it’s far too filled with commentary and
symbolism, and lofty ideals. Still, there are some things of genuine worth
here. Despite the rather stuffy appearance of a period film, Villaronga utilized
some interesting techniques, including the moderate use of handcams to keep
things feeling intimate and urgent.
His leading cast
wields some genuinely lovely moments out of the unruly script. As well as some
genuinely disturbing ones. Black
Bread isn’t quite what I think the filmmakers hoped it would
be, but it’s enough. It’s entertaining, sometimes intriguing and worth a rental
at the very least.
------
Pa negre was the big winner at this year’s Goya awards, picking up nine Goyas (Best Film, Best Director, Best Adapted Screenplay, Best Cinematography, Best Actress (Navas), Best Supporting Actress (Marull), Best New Actor (Colomer), and Best New Actress (Comas)) and it became the first film in Catalan to win Best Film. Originally released in Spain in October 2010, its Goya triumph saw it re-released in cinemas whereupon it entered the box office top ten. It was not just the Spanish film industry that rewarded the film, as the end of year survey of forty national critics in Fotogramas saw it rated as the best Spanish film of the year, again the first time that a Catalan film had come top (February 2011).
The film takes a child’s-eye view (Andreu –played by Colomer) of the post-Civil War goings-on in a small, isolated, rural village, surrounded by forest, in Catalonia. That the film takes the perspective of a child (Andreu is in every scene and where he is not directly part of the action the viewer is nonetheless aware of him as an observer of the world of adults: for example, he often either appears in the foreground -out of sight of his parents, or other relatives- or as a shadowy figure towards the back of the shot) recalls earlier Spanish films set in similar circumstances such as El espíritu de la colmena / Spirit of the Beehive (Erice, 1973), El espinazo del diablo / The Devil’s Backbone (del Toro, 2001), and El laberinto del fauno / Pan’s Labyrinth (del Toro, 2006). As with those films, the child protagonist comes from a family that was on the losing side of the Civil War. The film illustrates the gap between what children see and what they understand, and also explores Andreu’s growing realisation that there is a gap between what adultssay and what is true, and that his parents are not infallible. Another similarity with the earlier films is the use of ‘fantastic’ elements. Villaronga describes his film as ‘a drama with elements of the thriller and the fantastic. It starts like a crime film and then the fantastic part appears, but not like in El laberinto del fauno. Through the children we enter into the world of the imagination, of dreams’ (Vall 2010: 37 [my translation]).
Pa negre is perhaps closer to El espíritu de la colmena than to either of del Toro’s films, at least insofar as Andreu’s initial interpretation of events is filtered through his knowledge of local myth and legend; Ana (Ana Torrent) interprets the appearance of the army deserter through her recent experience of watching Frankenstein in Erice’s film, and similarly in Pa negre Andreu attributes the murders that open the film to ‘Pitorliua’, a ghost that is said to haunt the surrounding forest. This is one of the things that makesPa negre something other than just another Civil War (or post-War film), because a key difference between Pa negre and the other films mentioned is that Villaronga’s film is not ostensibly about the Civil War or its aftermath. Rather it is a story of betrayals, ambiguous personal relationships, and infantile universes that contain both innocence and monstrosity, that could transpire in other times and places; very little is made of the period itself, and a lot of the power relations and petty jealousies and rivalries pre-date the War (for example, the rivalry between Andreu’s father (Casamajor) and the local mayor (López) over Andreu’s mother (Navas) has clearly been going on for a very long time). This is underlined after Andreu’s discovery of the bodies at the start of the film when one of the men in the bar makes a comment along the lines of ‘what goes around comes around’; unacknowledged events have been festering within the community and are now coming to the surface, and ‘Pitorliua’ is not quite what (or who) Andreu has been led to believe.
Despite the arguable lack of emphasis on the period, the film is nonetheless rooted in a specific place from the very first sequence, one of the most brutal film openings I have seen for quite some time. I don’t want to spoil the plot for those who haven’t yet seen the film. I watched it knowing very little about it and I think that the film was all the more effective because of that, so I’m going to give as few details as possible. But the opening of the film (in which we see a father and son murdered, and Andreu's discovery of their bodies) and its use of landscape and location are the first indication of how closed and isolated this community is, and also of the otherworldliness that permeates the film. Central to this otherworldliness is the forest, which is revealed as a place of enchantment and refuge, but also of intense fear. Villaronga notes that there is an evolution to how the forest is presented in terms of colour (the main palette of the film consists of shades of green, bluish greys), and which arguably could be said to mirror Andreu’s fall from innocence into 'enlightenment'; the forest starts out illuminated in golden light, but by the end is grey and dark (Iglesias and Kovacsics 2010: 13).
I may revisit the film on the blog in the future when more people will (hopefully) have seen it, and also when I have got into a better rhythm with my writing (this feels a bit clunky to me). In the meantime I will just say that having seen the film, the Goya triumph is completely understandable. The cast is excellent, and Colomer and Comas (who plays Andreu's cousin, Nuria) thoroughly deserve their ‘newcomer’ Goyas –given how much of the film rests on their performances, it would have been a disaster if they weren’t up to the task. Of the adult cast, I was already familiar with Marull, Fernández, and López, but had never seen Nora Navas before. I will certainly keep an eye out for her appearances in the future –every emotion that her character feels is etched upon her face in what is a heartbreaking performance (and it is largely due to her performance that the last line of the film is so devastating).
-----
SBS
------
A man is attacked in the Catalan woods, brutally murdered by a cloaked
assailant; his son, in the back of their horse-drawn wagon, is driven over a
cliff and left to die. Found by his friend Andreu (a terrific Francesc
Colomer), the boy breathes out the name of a ghost in his final moments:
Pitorliua.
It’s an incredibly dramatic opening to
Agustí Villaronga’s 2010 award-winning adaptation of Emili Teixidor’s novel.
Set in the years immediately following Franco’s crushing victory, Black Bread is not just another
story, similar to Pan’s Labyrinth(2006),
of the Spanish Civil War as seen through the eyes of an imaginative child.
While history is important to the narrative, the director cleverly subverts the
audience’s expectations, slowly revealing a much more nuanced and layered film,
with a disturbing mystery at its core. It’s a gripping, richly textured work,
and if the symbolism at times seems heavy-handed, that minor weakness is more
than made up for by the twists that the plot takes.
As the film begins to unfold, the audience learns that Andreu’s father,
Farriol (Roger Casamajor), and the murdered man were friends and fellow trade
unionists, both on the losing side of the war. Was his death some sort of
revenge, a score settling? Is Andreu’s father next? In the eyes of the police,
the victors, Farriol must be guilty. His only hope is to flee over the
mountains and into the relative safety of France, a route many men, lucky
enough to escape the purge of the reds, have already taken. Andreu is sent away
to live with his grandmother, who is a caretaker for a wealthy family headed by
an overbearing matriarch, who will later hold the fates of Farriol and Andreu
in her hands. Along with Andreu, his grandmother also shelters his family’s
abandoned women and children, including the wild Nuria (Marina Comas), a cousin
who lost a hand to a grenade. Although the adults pretend that her father also
escaped to France, she knows the much more disturbing truth.
At night, Andreu and his cousins live in a shadowy world of superstitions
and storytelling; there’s an air of menace in the dark and gloomy,
claustrophobic farmhouse, perfectly captured by Antonio Riestra’s hand-held
cinematography. The children, who are outcasts and misfits, paying the price
for their parents’ socialism, see intrigue and adventure around every corner.
And, in some ways, the children are right: conspiracies and cover-ups are
everywhere. But the biggest mystery that Andreu has to solve is how the ghost
of a man who is said to haunt the woods, cursed ever since the war, could be
involved in the death of his young friend.
Complex questions about guilt and innocence aren’t neatly resolved;
Farriol, who still professes devotion to his ideals, is not necessarily the
victim he first appears to be when he’s persecuted for the murder by the
fascist mayor (Sergi López), who once pursued Andreu’s mother (Nora Navas). And
when the story spins in a completely unexpected direction, it’s not even clear
that the vicious crime is directly related to the war at all. The truth is that
a conflict of that horror and magnitude provides cover for a multitude of sins.
While the film isn’t a witch-hunt, it is unsparing in its criticism of the
Church. The clergy, on the side of the fascists, sit in judgement on their
parishioners, even controlling what they eat - allowing those unfortunates on
the losing side only coarse, black bread as some kind of twisted punishment.
It’s perhaps not entirely surprising that, in the end, a bitterly disillusioned
Andreu chooses the path that he does.
Sarah Cronin
------
Nobody Knows Anybody
‘The silent knowledge of unquiet
graves necessarily produced a devastating schism between public and private
memory in Spain’ –Helen Graham (2005: 137)
Pa negre was the big winner at this year’s Goya awards, picking up nine Goyas (Best Film, Best Director, Best Adapted Screenplay, Best Cinematography, Best Actress (Navas), Best Supporting Actress (Marull), Best New Actor (Colomer), and Best New Actress (Comas)) and it became the first film in Catalan to win Best Film. Originally released in Spain in October 2010, its Goya triumph saw it re-released in cinemas whereupon it entered the box office top ten. It was not just the Spanish film industry that rewarded the film, as the end of year survey of forty national critics in Fotogramas saw it rated as the best Spanish film of the year, again the first time that a Catalan film had come top (February 2011).
The film takes a child’s-eye view (Andreu –played by Colomer) of the post-Civil War goings-on in a small, isolated, rural village, surrounded by forest, in Catalonia. That the film takes the perspective of a child (Andreu is in every scene and where he is not directly part of the action the viewer is nonetheless aware of him as an observer of the world of adults: for example, he often either appears in the foreground -out of sight of his parents, or other relatives- or as a shadowy figure towards the back of the shot) recalls earlier Spanish films set in similar circumstances such as El espíritu de la colmena / Spirit of the Beehive (Erice, 1973), El espinazo del diablo / The Devil’s Backbone (del Toro, 2001), and El laberinto del fauno / Pan’s Labyrinth (del Toro, 2006). As with those films, the child protagonist comes from a family that was on the losing side of the Civil War. The film illustrates the gap between what children see and what they understand, and also explores Andreu’s growing realisation that there is a gap between what adultssay and what is true, and that his parents are not infallible. Another similarity with the earlier films is the use of ‘fantastic’ elements. Villaronga describes his film as ‘a drama with elements of the thriller and the fantastic. It starts like a crime film and then the fantastic part appears, but not like in El laberinto del fauno. Through the children we enter into the world of the imagination, of dreams’ (Vall 2010: 37 [my translation]).
Pa negre is perhaps closer to El espíritu de la colmena than to either of del Toro’s films, at least insofar as Andreu’s initial interpretation of events is filtered through his knowledge of local myth and legend; Ana (Ana Torrent) interprets the appearance of the army deserter through her recent experience of watching Frankenstein in Erice’s film, and similarly in Pa negre Andreu attributes the murders that open the film to ‘Pitorliua’, a ghost that is said to haunt the surrounding forest. This is one of the things that makesPa negre something other than just another Civil War (or post-War film), because a key difference between Pa negre and the other films mentioned is that Villaronga’s film is not ostensibly about the Civil War or its aftermath. Rather it is a story of betrayals, ambiguous personal relationships, and infantile universes that contain both innocence and monstrosity, that could transpire in other times and places; very little is made of the period itself, and a lot of the power relations and petty jealousies and rivalries pre-date the War (for example, the rivalry between Andreu’s father (Casamajor) and the local mayor (López) over Andreu’s mother (Navas) has clearly been going on for a very long time). This is underlined after Andreu’s discovery of the bodies at the start of the film when one of the men in the bar makes a comment along the lines of ‘what goes around comes around’; unacknowledged events have been festering within the community and are now coming to the surface, and ‘Pitorliua’ is not quite what (or who) Andreu has been led to believe.
Despite the arguable lack of emphasis on the period, the film is nonetheless rooted in a specific place from the very first sequence, one of the most brutal film openings I have seen for quite some time. I don’t want to spoil the plot for those who haven’t yet seen the film. I watched it knowing very little about it and I think that the film was all the more effective because of that, so I’m going to give as few details as possible. But the opening of the film (in which we see a father and son murdered, and Andreu's discovery of their bodies) and its use of landscape and location are the first indication of how closed and isolated this community is, and also of the otherworldliness that permeates the film. Central to this otherworldliness is the forest, which is revealed as a place of enchantment and refuge, but also of intense fear. Villaronga notes that there is an evolution to how the forest is presented in terms of colour (the main palette of the film consists of shades of green, bluish greys), and which arguably could be said to mirror Andreu’s fall from innocence into 'enlightenment'; the forest starts out illuminated in golden light, but by the end is grey and dark (Iglesias and Kovacsics 2010: 13).
I may revisit the film on the blog in the future when more people will (hopefully) have seen it, and also when I have got into a better rhythm with my writing (this feels a bit clunky to me). In the meantime I will just say that having seen the film, the Goya triumph is completely understandable. The cast is excellent, and Colomer and Comas (who plays Andreu's cousin, Nuria) thoroughly deserve their ‘newcomer’ Goyas –given how much of the film rests on their performances, it would have been a disaster if they weren’t up to the task. Of the adult cast, I was already familiar with Marull, Fernández, and López, but had never seen Nora Navas before. I will certainly keep an eye out for her appearances in the future –every emotion that her character feels is etched upon her face in what is a heartbreaking performance (and it is largely due to her performance that the last line of the film is so devastating).
-----
SBS
A gripping example of
a Gothic political allegory.
SPANISH FILM FESTIVAL: Black
Bread, a big prize winner at the Goya awards in 2010, has one of the
best opening sequences of any film I’ve seen this year.
The setting is a forest. It’s daytime but the stark spiky trees cast a dark pall. A boy and a man make their way uneasily through this rough terrain in horse and carriage. A hooded figure emerges out of the trees and kills the man with an enormous rock, while the little boy watches, hidden in the canopy of the wagon, too scared to make a sound. A beat later the killer will take the dead man, the boy, the horse and carriage and send the lot over a cliff.
This episode has the feel of a nightmare, and not only because of the mysterious figure of the hooded killer. There’s a sense that the film is out to portray a world gone wrong: a world of brutality, victims and violence.
Based on the novel by Emili Teixidor, Black Bread is ambitious, dense and gripping. Set in 1944 in the countryside around Barcelona, the narrative takes place in a Spain that has only recently come out of a civil war, with the Fascists victors. For the politically suspect it’s a time to be running scared; a time for bitterness and maybe retribution.
Adapted and directed by Agusti Villaronga, Black Bread is part Gothic political allegory and part tragic tale of a boy who by the film’s moving and sad climax has arrived at the end of his childhood.
The movie’s hero is Andreu (Francesc Colomer), an 11-year-old who idolises his leftist father Farriol (Roger Casamajor), who quickly falls under the suspicion of the fascist town Mayor (Sergi lopez) for the murders seen in the film’s opening. As Farriol flees to hide out in France, Florencia (Nora Navas) Andreu’s mother sends him away to live with his Grandmother (Elisa Crehuet).
In his new home Andreu is awakened to sex and politics and the lies that adults must tell so they can learn to live themselves and their past. Andreu’s new pals include Nuria (Marina Comas), a sexually precocious wild young teen, who had a hand blown off by a grenade; and an older Boy (Lazaro Mur) who is dying of consumption and pretends to be a bird.
Black Bread is very much in the tradition of Gothic fiction; it’s a mystery story alright, but the murders that set the action in motion are part of a much larger, darker narrative that stretches way back in time. Andreu’s personal story is intertwined with not only his own family secrets but also that of his village, and its sinister past of persecution and political compromise.
Black Bread is full of fine moments; but Villaronga never quite tops his stunning set-piece opening. Still, it sets a mood and a tone of unease that never abates.
The setting is a forest. It’s daytime but the stark spiky trees cast a dark pall. A boy and a man make their way uneasily through this rough terrain in horse and carriage. A hooded figure emerges out of the trees and kills the man with an enormous rock, while the little boy watches, hidden in the canopy of the wagon, too scared to make a sound. A beat later the killer will take the dead man, the boy, the horse and carriage and send the lot over a cliff.
This episode has the feel of a nightmare, and not only because of the mysterious figure of the hooded killer. There’s a sense that the film is out to portray a world gone wrong: a world of brutality, victims and violence.
Based on the novel by Emili Teixidor, Black Bread is ambitious, dense and gripping. Set in 1944 in the countryside around Barcelona, the narrative takes place in a Spain that has only recently come out of a civil war, with the Fascists victors. For the politically suspect it’s a time to be running scared; a time for bitterness and maybe retribution.
Adapted and directed by Agusti Villaronga, Black Bread is part Gothic political allegory and part tragic tale of a boy who by the film’s moving and sad climax has arrived at the end of his childhood.
The movie’s hero is Andreu (Francesc Colomer), an 11-year-old who idolises his leftist father Farriol (Roger Casamajor), who quickly falls under the suspicion of the fascist town Mayor (Sergi lopez) for the murders seen in the film’s opening. As Farriol flees to hide out in France, Florencia (Nora Navas) Andreu’s mother sends him away to live with his Grandmother (Elisa Crehuet).
In his new home Andreu is awakened to sex and politics and the lies that adults must tell so they can learn to live themselves and their past. Andreu’s new pals include Nuria (Marina Comas), a sexually precocious wild young teen, who had a hand blown off by a grenade; and an older Boy (Lazaro Mur) who is dying of consumption and pretends to be a bird.
Black Bread is very much in the tradition of Gothic fiction; it’s a mystery story alright, but the murders that set the action in motion are part of a much larger, darker narrative that stretches way back in time. Andreu’s personal story is intertwined with not only his own family secrets but also that of his village, and its sinister past of persecution and political compromise.
Black Bread is full of fine moments; but Villaronga never quite tops his stunning set-piece opening. Still, it sets a mood and a tone of unease that never abates.
by Peter Galvin
-----
Grim but
gripping tale of a rural lad's first exposure to evil in Spain's post-Civil War
years.
Reminiscent of “Pan’s Labyrinth,” “Black Bread” is the grim but gripping tale
of a rural lad’s first exposure to evil in Spain’s post-Civil War years. Agusti
Villaronga’s most mainstream film retains his trademark subversive edge,
quickly evolving from rites-of-passage yarn into a complex, challenging item
that is both dark to its heart and breathlessly watchable. Fest exposure seems
probable, and while pic is unlikely to cross over to mainstream auds, the
offshore arthouse market should find “Bread” to its taste.
Set in 1944, the film opens with its most
visually startling scene, its brutality setting the tone for what follows. A
hooded man kills another man, blinds the victim’s horse and then pushes the
man, together with his son, horse and carriage, over a ravine. The event is
witnessed by 11-year-old Andreu (Francesc Colomer), who rushes home to his
mother, Florencia (Nora Navas, who won the San Sebastian actress prize), and
father, Farriol (Roger Casamajor).
The issue of whodunit quickly becomes
secondary. The village mayor (Sergi Lopez,
playing a more nuanced fascist than he did in “Pan’s Labyrinth”) suspects
Farriol, who has the wrong political connections, is responsible. Farriol
escapes to France, while Andreu is sent by Florencia to live with his
grandmother (Elisa Crehuet), in a house full of women; the men are all either
dead or exiled.
Here he meets his cousin, the feral Nuria
(Marina Comas), bitter and cynical before her time, having lost her fingers to
a grenade. He also befriends
a consumptive boy (Lazaro Mur) who lives in the monastery, and who imagines he
has angels’ wings, yielding some rather over-insistent bird symbolism.
Debt owed to Dickens’ “Great
Expectations,” present in the source novel by Emili Teixidor, even gives Andreu
an overweight, Miss Havisham-like benefactress named Mrs. Manubens (Merce
Aranega). While the women do their best to cope, the war has caused the men to
regress to their most basic instincts: The local schoolteacher (Eduard
Fernandez, brilliantly eliciting both compassion and repulsion) is an alcoholic
who is sleeping with Nuria. Farriol, despite his repeated speeches to Andreu
about maintaining ideals, is an ambiguous figure at best. It all adds up to a
harrowing portrait of a war and a regime that have taken a toll on victors and
vanquished alike, as well as their children.
As a depiction of rural poverty, pic is
impressive: The darkly lit, richly textured interiors seem to be an extension
of the beautifully lensed natural landscape, with a palette that switches from
natural brown tones during the day to harsh blue hues at night. But the
surrounding forests also conjure a more magical darkness that, as with
“Labyrinth,” evokes the world of myth.
Several scenes, including a dream
sequence, are shot through with a raw, unsettling power. But what really
distinguishes the film stylistically is the urgency of the often handheld
lensing, more redolent of a gritty urban drama than of a rural period piece.
The visual hyperactivity reflects the emotionally numbed characters’ lack of
control over their own lives as they fight to stay a step ahead of the next
unforeseen event, buffeted from tragedy to tragedy by forces beyond their
control. Even the closest relationship in the film, between Andreu and Farriol,
is always troubled.
Perfs are uniformly fine from a Catalan
cast whose biggest names, including Laia Marull as Pauleta, the deranged wife
of the man murdered in the first scene, are relegated to the smaller roles.
Villaronga’s script keeps the plot moving relentlessly forward while still
finding time to raise the novel’s troubling questions about the decency of the
human spirit. These questions mostly center on Andreu, and Colomer carries the
emotional weight superbly, especially in a wonderfully understated final moment.
by Jonathan Holland
------
Stodgy, starchy and not particularly nutritious,
"Black Bread" is the latest in a very long line of films to examine
the harmful effects of war and its aftermath upon innocent children.
SAN SEBASTIAN --
Stodgy, starchy and not particularly nutritious, Black
Bread is the latest in a very long line of films to examine the
harmful effects of war and its aftermath upon innocent children. Adapted from a
well-regarded literary novel, the mainstream-oriented picture tries to cram too
much incident and symbolism into its two-hour running-time. Nevertheless, the
Spanish has a solid domestic box office prospects given the subject matter, the
familiarity of the source material and the starry cast.
Notably positive reactions from local and national press after the movie's
world premiere in competition at the San Sebastian Film Festival will boost its
appeal within Spain, along with Nora Navas' Best
Actress award for her performance as the youthful protagonist's put-upon
mother. Festivals specializing in Iberian fare will want to check out this
Catalan-language production (original title Pa
Negre) set in the countryside near Barcelona in 1944.
Main focus is on bright Andreu (Francesc Colomer),
aged around 10, whose family are implicated in the ongoing conflict between the
government forces of General Franco, successful in the recently-concluded
Spanish Civil War, and those who oppose or resist the victorious nationalists.
In an atmosphere of tension and suspicion, the children of the area channel
their fears into folk-tales of supernatural forces in the surrounding hills and
forests.
This aspect of the story allows Villaronga (best known for co-directing 2003's Aro Tolbukhin: In the Mind of a Killer)
to incorporate some gothic, supernatural touches that place Black Bread in the
tradition of Victor Erice's enduringly seminal masterpiece Spirit of the Beehive (1973)
and Guillermo Del Toro's global hit Pan's Labyrinth (2005). He
even casts the latter movie's Sergi Lopez in a very similar role as a sneering
Fascist bully-boy.
But such comparisons only serve to emphasize the shortcomings of Black Bread. (The intriguing
title refers to the brown-flour food which peasants like Andreu's family
subsist on.) After a startlingly violent and disturbing opening - involving
simulated (but very realistic-looking) cruelty to a horse, the film gradually
bogs down into an overcomplicated stew of secrets, lies, myths and melodramatic
revelations.
Villaronga generally handles proceedings in a bland, functional manner.
Hand-held camerawork is deployed to give proceedings a slightly arty touch. He
does obtain fresh performances from his child actors, their realistic
brattishness offsetting a general tendency towards tear-jerking sentimentality
that's especially noticeable in the grim final reels.
-----
Andreu witnesses the final moments of his best friend, and the dying child
gurgles the name Pitorliua, the name of a ghost said to haunt their village.
His father, Farriol (Roger Casamajor), is accused of the murder, and must go
into hiding. Since the boy’s mother, Florencia (Nora Navas), works ridiculous
shifts in a sweatshop yarn factory, she sends Andreu to live with his
grandmother, aunts, and a collection of cousins, including Nuria (Marina
Comas), who had one hand blown off by a bomb. The two wounded children form
close bond, and are forced into the grown-up world of secrets, lies,
jealousies, rumors, politics, and redemption. Ultimately Andreu is forced to
make arduous, soul-rending choices about his dreams, family, and loyalties,
decisions that are difficult—at best—for adults, let alone a child trying to
come to terms with the world.
Andreu begins as a kind, wide-eyed innocent—sneaking bread to a
consumptive, contagious inmate at a monastery, a young man who may or may not
be an angel—and he believes the best in people, until little by little it is revealed
to him that what his father tells him is true, that people are capable of
extreme acts of evil. Andreu and his cousins still believe in magic and curses
and hope and dreams, but when faced with the devastating press of reality, they
can’t escape into fantasy for long, and are compelled to adapt and come to
terms with the harsh world they inhabit. Nuria serves as a guide for Andreu
through these treacherous waters. Most of the idealism she had disappeared with
her hand, and what remnants lingered after that vanished when she discovered
her father’s body hanging from the rafters, a suicide. She is pragmatic, and
uses what she has to get through and better her situation—doling out sexual
favors for benefits. She’ll show you hers, for a price. It speaks well of their
talent that two such young actors can carry parts with this much depth and
weight, roles that would crush most adult actors into flattened, mushy little
pancakes. Colomer and Comas both deliver subtle, nuanced, and at times
heartbreaking performances.
There are definitely supernatural elements at play in “Black Bread”, enough
to earn it comparisons to other Spanish-language films like “The Devil’s
Backbone” and “Pan’s Labyrinth”, but it is cut from a different cloth.
Atmospherically and tonally it resembles those films, and definitely belongs in
that discussion, but for all the talk of ghosts and monsters, and grandma’s
fireside horror tales, the world of “Black Bread” is firmly rooted in the
physical, corporeal realm. The characters are certainly haunted, all of them to
some degree, but not by ghosts, by decisions and actions that they cannot take
back, and pasts they cannot escape. And monsters and horrors abound, but not
the kind of myth and legend, these are the much more human, much more frightening
variety, the ones that can actually reach out, touch you, and do you harm.
As the film progresses Andreu slowly unravels the truth about his father,
his mother, Nuria, Pitorliua, the twisted nature of their town and their story,
and the part he is to play in everything. Anchored by skillfully executed
cinematography that lends an air of urgency to each scene, “Black Bread” is a
cynical, almost callously realistic, meditation on defeat—as the alcoholic
school teacher says, “woe the vanquished”—and what it means to win or lose, and
the lingering effects of ideals and politics in war, even after the war has
supposedly come to a conclusion. Based on the acclaimed novel by Emili
Teixidor, the film nearly swept the Goya Awards—think the Spanish Oscars—and is
making the festival rounds, screening at the Seattle International Film Festival,
and will hopefully find a distributor.
------
"Pain noir" : Dans
les secrets d'un village catalan
"Pain
noir", d'Agusti Villaronga, a remporté neuf Goyas, l'équivalent espagnol
des Césars
LE MONDE | 23.08.2011
Pain noir a remporté neuf Goyas,
l'équivalent des Césars français. Quatre pour les acteurs, un pour le
réalisateur, puis meilleur film, adaptation, photographie et décor. Une seule
récompense n'aurait pas suffi, car c'est le soin apporté à l'ensemble des
détails qui permet à ce long-métrage de tenirson
atmosphère du début à la fin.
Scène d'ouverture : une forêt, un double meurtre, un
cheval poussé d'une falaise, dont le crâne se fracasse sur la paroi. D'entrée, Pain noir, d'Agusti Villaronga,
ne dissimule pas sa violence, qui contrebalance l'omniprésence des secrets à venir.
Il se montre ainsi fidèle au roman d'Emili Teixidor, qui usait parfois de
crudité.
Nous sommes au lendemain de la guerre civile
espagnole. Après avoir trouvé
les corps, le jeune Andreu est envoyé chez sa grand-mère : son père est accusé
du crime, sa mère s'échine à l'usine. Mais
le dernier mot prononcé par l'un des mourants,"Pitorliua", stimule la curiosité de l'enfant. Andreu
passe alors son temps à écouter aux
portes, à se trouver aux
bons moments aux mauvais endroits. La caméra l'accompagne à hauteur, derrière
le feuillage des arbres et les fenêtres opaques. Elle entretient ainsi
l'adrénaline et le malaise - quitte à user d'un
systématisme redondant.
Du seul point de vue du jeune garçon et à travers sa
quête de vérité, on saisit les retombées de la guerre civile sur ce petit
village catalan où tout le monde ment
pour se protéger.
Avec l'aide remarquable de
ses acteurs, Agusti Villaronga tient l'ambiguïté des personnages. Ni noirs ni
blancs, la plupart se présentent aussi complexes qu'humains. Gris donc, ou
marron, à en croire la
poussière de leurs habitations mal éclairées et la proximité des bois.
Au début, Andreu veut bien tout croire puisqu'il ne
sait rien, depuis les légendes urbaines jusqu'à la mythologie. Le discours
fantastique du film apporte une once de poésie sans alléger la
densité de ses nombreux sujets : tensions politiques, inégalités sociales,
intégrité des idéaux, homosexualité... Ils forment un écrin contextuel complet
au récit et relèvent d'un subtil dosage qui empêche Pain noir de s'éparpiller.
C'est ainsi que les messages passent ; reste à les digérer.
-------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)