Cent anys del Mercat de Sarrià 1911-2011

Emili Teixidor (Pròleg)

Coedició amb: Mercats de Barcelona

La història dels primers cent anys del Mercat de Sarrià i de la vila que el va veure néixer. Anècdotes, curiositats i també dades històriques, sovint sorprenents i explicades de forma amena, que volen retre un homenatge a totes les generacions de comerciants que, des del llunyà 1911, han fet seu aquest mercat.

Mongo-Bongo. L'inventor d'animals

Mongo-Bongo l’inventor d’animals

Daniel Febrés Patrícia Gabancho

El llibre que passa com un aire fresc per damunt de gèneres i convencions, divertit, sorprenent, que fa somriure i fa pensar.

La imaginació d’un nen de 10 anys i la qualitat d’escriptura de la seva mare, Patrícia Gabancho, autora de tants llibres, s’harmonitzen esplèndidament en «l’originalitat i la gràcia d’aquest llibre de contes, on cada lector hi trobarà, amb independència de la seva edat, el nivell propi d’interpretació i el seu grau d’ironia», diu al pròleg Emili Teixidor.

Els goril•les que perden el cap, la hipopòtama que no vol ser grassa, el llop que passa gana, el cérvol que vol canviar de nom, l’ós que parla estrany, la girafa que s’enamora d’una pantera, el cangur que vol córrer la marató…

Camins i Paralules

Pròleg a “Camins i paraules” de Josep Maria Aloy

Emili Teixidor

Parlant de l’art d’escriure llibres, un mestre deia que totes les tècniques del món no serveixen de res si el lector no aconsegueix emocionar-se amb els personatges de la narració. Parlem de Josep Vallverdú, un mestre en encomanar emocions. I un pedagog, en un temps en què molts mestres reivindiquen la lectura de literatura a les escoles, com a única eina de què disposa la societat actual per educar les emocions. Parlem d’un mestre de la literatura infantil/juvenil i, si recordem que la principal tasca dels joves és resoldre o explicar-se qui són i on i com trobaran el seu lloc en el món, ens adonarem que la tasca d’aquesta branca de la literatura és feixuga. També ho és la dels joves, és clar. Per això cal agrair als homes com Josep Vallverdú, que han dedicat bona part del seu temps i del seu ofici d’escriure a fer-los més planer aquest camí de reconeixement. A la vida i als llibres.

L’obra que Josep Maria Aloy ha dedicat a Vallverdú ens presenta la vida i els llibres –que resumeixen en bona part la seva obra pedagògica- en una colla d’aspectes que van més enllà de la classificació de l’autor en literatura de gènere. Vallverdú ha desbordat el gènere i n’ha envaït molts d’altres. Trobarem en aquestes pàgines, entre moltes altres coses, que Isidor Cònsul l’ha etiquetat com a “escriptor tot terreny”. En una primera part del llibre hi trobem una biografia comentada amb textos d’obres del mateix autor. Molts lectors i admiradors de Vallverdú hi trobaran notícies, detalls, anècdotes i vivències de la seva vida i dels seus llibres que no coneixen. Al final, la figura humana i la tasca literària de l’autor en surt augmentada. I cal agrair a Josep Maria Aloy la devoció amb què s’hi ha acostat, la claredat i seriositat de la informació i el material final que deixa a futurs historiadors de la vida i dels llibres.

De tots els aspectes de Josep Vallverdú que presenta el llibre, jo em quedo amb la vessant més popular d’autor de literatura per a joves. Penso que totes les altres activitats han enriquit i l’han retornat a la tasca essencial. La tasca docent, per exemple, no és altra cosa que aplicar la tècnica de saber comunicar-se amb d’altres, en principi desconeguts, en un llenguatge que els interessi i –quan calgui- els emocioni. Els mestres han de dominar l’ofici de dir les coses amb el temps precís i comptat. És l’ofici d’omplir el temps de contingut i de no avorrir els oients, els alumnes… els lectors. En definitiva, un ofici de novel.lista. I Josep Vallverdú és un dels noms primers pel que fa a la cronologia, a la qualitat… i, fins i tot, a la quantitat, en la vessant que he dit. Tota una colla d’elements li’n fan mereixedor. Ja n’hem dit un parell, de passada. En direm un parell més que no fan altra cosa que subratllar el que Josep Maria Aloy insinua o explicita en el llibre. La creença que la narrativa, les bones històries, són un element essencial de la nostra comprensió de la realitat. La psicologia ens diu que les històries que llegeixen els joves són un acte primordial de la ment gràcies al qual es forma la consciència humana. Per viure amb intensitat i profit, en definitiva, per copsar millor la vida, tots ens fabriquem històries sobre nosaltres mateixos i sobre els altres, de tipus personal i de tipus social, sobre el passat i sobre el futur. Si la nostra experiència significa alguna cosa per a nosaltres, és perquè la conformem donant-li començament i final, atribuint-li causes i efectes, ordenant-la en capítols o seqüències… O sigui, transformant-la en una obra de ficció. Els joves aprenen, tots aprenem, a viure, a desitjar i a actuar gràcies a l’ajut de les històries que sentim o llegim. I les millors històries per a joves són les que deixen espai per refer el llibre a mesura que el van llegint, de manera que hi poden incorporar les seves experiències. O sigui, que potencia les facultats creatives del lector. Per això els bons llibres, les bones històries, són molt millor llegides que vistes a la televisió o al cinema, perquè la majoria d’imatges són tan banals que eliminen l’oportunitat que el lector té de fer anar la pròpia imaginació per construir-se ell mateix la història amb materials més genuïns, originals i únics.

D. H. Lawrence ens exhortava a abandonar totes les anàlisis, totes les categories, com si els llibres fossin una espècie botànica que observem per assecar i classificar en capsetes i museus, i que jutgem les obres d’art pel seu efecte en la nostra sincera i vital emoció i en res més. Milers de lectors han après l’hàbit de la lectura gràcies a l’emoció que han trobat en els llibres de Josep Vallverdú. Cal agrair a l’autor de Lleida –vulgui o no vulgui ha estat una mena d’ambaixador plenipotenciari de Lleida a Barcelona i a tot Catalunya, un molt bon ambaixador- moltes més feines.. Però l’èxit i el reconeixement com a autor de novel.la popular –una altra manera de dir-ho- estic segur que és el principal motiu d’interès d’aquest treball de Josep Maria Aloy, una bibliografia completa. I quina sort, o quina responsabilitat, tenir un Josep Maria Aloy a l’ombra per recollir i ordenar tot un material que, d’altra manera, s’emportaria l’oblit, el temps, la rutina. O dit d’altra manera, la indiferència, el desinterès, la ignorància. Gràcies!

Poemes amb àngel

Editorial Proa. 1997

de: Carles Toner Pifarrer i Jaume Subirana

Publicat el 15 d'agost de 2014 per oi

El 19 de febrer passat la lectura de l’Horiginal va ser travessada tota d’àngels, i jo hi vaig ser. [...] 

La van convocar Jaume Subirana i Carles Torner, que han maldat per recuperar i revisar un llibre seu de fa anys, l’antologia Poemes amb àngel. I m’hi van convocar com a editor de la primera versió del llibre, publicada el 1997 a la col•lecció de butxaca de Proa. Aleshores el pretext per fer-la va ser un suggeriment d’Emili Teixidor arran de l’estrena al TNC de l’obra Àngels a Amèrica. L’Emili buscava un gàdget per a la botiga del teatre i se’ns va acudir fer el llibret, que vaig demanar al Jaume: això era a principis de juliol del 96 i a final de mes ja tenia sobre la taula una proposta de sumari preparada per ell i el Carles, i tretze mesos després el llibre era al carrer. Per rememorar-ho a l’Horiginal, després que Izaskun Arretxe, editora de la nova edició de l’antologia obrís la sessió, vaig llegir el primer paràgraf del pròleg de l’Emili a l’edició anterior, que valia llavors i val ara a propòsit de la nova:

Seguir el rastre que els àngels han deixat en la literatura, sobretot en la poesia, que té fama de ser el gènere més elevat, ha de ser una feina d’anys, d’erudició i de sensibilitat. Jaume Subirana i Carles Torner són poetes joves

(i és que fa divuit anys ho eren, ho érem, prou, de joves…)

i no pretenien pas presentar-nos una recerca completa del pas o del vol dels àngels en la poesia occidental. La seva erudició i la seva sensibilitat els han guiat en la tria d’una cinquantena de poemes, només un per autor, com una mostra de la petjada que han deixat en les paraules i en la imaginació dels humans aquests esperits que es mouen, segons diuen, entre aquest món i l’altre o els altres. Vull dir els simbòlics, imaginatius, artístics, mentals… És una tria personal.

Personal i indiscutible. Per això, ara, ara que no tinc responsabilitats institucionals —vaig continuar—, seré desobedient i la discutiré amb un poema amb àngel que ells no han recollit, el meu poema amb àngel. És aquell de Joan Teixidor que es diu “Història” i fa:

Era un àngel que feia el seu camí

i sojornava uns anys a casa nostra.

Ens partírem el pa; tot era alegre.

Ara torna a ser fora.

Vaig reprendre el guió per dir, com se m’havia demanat, el poema de Narcís Comadira que hi ha a la nova antologia. Quan me’l van proposar no me’n vaig adonar, però en assajar-lo he recordat que també és un encàrrec que vaig fer jo, fa un parell d’anys, arran del Dia Mundial de la poesia. Vaja, que tinc la impressió que sóc l’home dels encàrrecs. Que ara no sé si seria una manera de ser l’àngel de la guarda o  més aviat l’home del sac…

Acte seguit, van llegir David Castillo, Jaume Creus, Xènia Diakonova, Enric Gomà, Gemma Gorga, Vicenç Llorca, Josep Pedrals, Josep Porcar, autors i traductors inclosos en l’antologia, i, és clar, el Jaume i el Carles. Després, com sempre a l’Horiginal, la festa va continuar, angelicalment, o no…

Pròleg de "Les dones sàvies" _Josep M Vidal (Obra de Molière)

Podem llegir la traducció de Josep Maria Vidal de Les dones sàvies i adonar-nos de la fidelitat de Molière a l'original i la magnitud del ridícul i de la venjança. I els comentaris de les dones oïdores de la lectura, que afegeixen més llenya al foc. L'excés dels elogis fa que els espectadors riguin del mal gust admirable, de la subtilesa de les metàfores més vulgars, dels adverbis que lliguen admirablement apariats com rodolins de col•legials… 

Amb el sonet, és possible que Molière critiqués, a més a més, la buidor en què havien caigut moltes formes, la invenció de les quals va ser genial en el seu temps. En el segle XVI el sonet feia furor, i s'estenia "com una malaltia contagiosa". ¿Cal dir que només una traducció ben feta com aquesta pot fer volar la imaginació i rebuscar notes i relacions entre obres, perquè els versos llisquen fins a fer-nos oblidar que són d'un altre temps, d'una altra llengua? Una obra de la qual se'n poden treure mil detalls i resseguir mil rastres. Crec que és el millor elogi que podria fer per la feina de Josep Maria Vidal. I no ens embranquem més, no sigui que ens surti el gran còmic per recordar-nos que a casa nostra, més que en cap indret del món… 

(…) dels secrets elevats, tothom dóna parer, 

i aquí, se sap de tot, menys del que cal saber.

(Emili Teixidor. "La comèdia de Molière", del pròleg a Les dones sàvies. Barcelona: Institut del Teatre, 1994, p. 9-16).